Cireres amargues
Quina sensació d'impotència, la nit de diumenge, quan ens arribaven els resultats de les municipals i de moltes comunitats autonòmiques! Si la nostra amiga Montserrat Roig ens recordava El temps de les cireres, el poema d'amor de la Comuna de París, aquest cop les cireres resulten més aviat amargues. I difícils de maig, en aquest altre maig. I més, segurament, si fa vuit anys que vius a Madrid i comproves els estralls generats pel tàndem Aguirre-Gallardón, contra tot allò que és públic i contra les aspiracions d'una societat sostenible i amb voluntat igualitària. Si el PP marca la pauta, l'endeutament i la lletra macabra d'un discurs tronat, d'un espanyolisme sense escletxes –la unidad nacional, escrivia ja en el llibre de fa set anys, Un català a Madrid, és el dogma indiscutit al poble del Oso y el Madroño–, hi ha poders mediàtics que s'encarreguen de minar la moral de qui voldria commemorar els vuitanta anys de República o d'honorar les víctimes del franquismo.
Afegim-hi, encara, la Santa Cruzada de la Conferencia Episcopal Española, a la qual s'acullen, també, els bisbes catalans. Tens la impressió que Rouco Varela i companyia han repassat, lletra a lletra, la Carta colectiva dels bisbes espanyols, impulsada (i potser redactada) per un cardenal Gomà, català de la Riba, i que es nega a signar Vidal i Barraquer, que morirà sol a l'exili.
¿Què ens queda? Un partit socialista que no ha après la lliçó de l'autocrítica, pràctica higiènica i d'un notable valor democràtic. Un PSOE-PSC que ha llençat les engrunes d'ideologia, entre els mals endreços d'una casa enrunada. Ah! I una justícia amb dring d'injusta, que tapa la boca als jutges que gosen recordar què va ser el franquismo. ¿Qui va guanyar diumenge, Caudillo de España por la gracia de Dios? I tot això, ai las!, als quaranta anys de creació de l'Assemblea de Catalunya, instància unitària que ens portava a reclamar l'exercici del dret a l'autodeterminació i un pas endavant clar a favor de l'autogovern.
