La indignació permanent

La setmana dels indignats ha estat notícia el barri gironí de la indignació permanent. Mobilitzats per les males notícies, els diaris hem tornat a entrar al suburbi gitano per retratar els veïns incòmodes que la Girona més immoral que immortal voldria que canviessin d'escala. És la Girona que un dia els va arraconar al cul-de-sac de la vall de l'antiga font picant perquè deixessin de viure a les barraques que esguerraven la postal del futur barri residencial de Montjuïc. La que ara els ignora però, de tant en tant, s'entreté llegint-ne notícies tremendes als diaris. La d'avui ens espera a l'escola de Vila-roja, veïna de l'escola de la Font de la Pólvora. El director està tancat al seu despatx amb un pare esverat que es vol endur a la força dues alumnes filles seves. La policia no arriba, els comandaments avisen que no poden garantir la seguretat de la gent. La sensació d'inseguretat, la por que la situació es desboqui, fa evacuar les dues escoltes senceres. Llàgrimes als ulls de la mainada, temor als ulls dels mestres. Mentre esperem el desenllaç, els periodistes gratem entre la runa quotidiana dels carrers. Rere els blocs de pisos, piles de brutícia i deixalles, i entre la gent que els habita, els laments de sempre: contra la mala imatge del barri, contra la droga que tot ho domina. El cabàs electoral ha collit uns quants vots en aquest racó amagat però, escaldats per antigues promeses incompletes, no es pot pas dir que aquesta vegada els polítics s'hagin arriscat gaire. Als fanals no hi penja cap cartell. O bé s'han afanyat molt a fer neteja, o bé van passar de llarg. Al barri de la indignació permanent les solucions sempre passen de llarg. Cauen les hores i, entre les quatre parets del despatx, el mestre confecciona una solució pacífica. Al final compareix davant els mitjans. La mirada serena, la veterania blanca a la barba, la veu solemne: aquí ens toca fer de tot, diu, de mediadors, de policies, de fiscals, de jutges i, quan tenim temps, fem de mestre.