a quatre mans

La prova del tremp

L'afer de can Mora marcarà el grau de responsabilitat dels actuals polítics

És evi­dent que ens tro­bem davant d'un dels temes cab­dals de l'orde­nació ter­ri­to­rial de Bada­lona, quasi amb l'obli­gada referència a l'espe­cu­la­tiva com­pra­venda de la finca de can Ruti, poc abans de fer-se pública la decisió de cons­truir-se l'hos­pi­tal, o el ball de requa­li­fi­ca­ci­ons que acom­panyà el desen­vo­lu­pa­ment del Mon­ti­galà-Batllòria. Unes referències que for­men part de la història negra de la ciu­tat, una crònica a la qual, si no som prou res­pon­sa­bles, hi hau­rem d'afe­gir el nom de can Mora.

Són les ciu­tats de la conur­bació bar­ce­lo­nina les que més han patit el crei­xe­ment desor­de­nat i encara avui algu­nes d'elles sofrei­xen la man­cança de no haver defi­nit els límits del seu crei­xe­ment. Bada­lona no ha aca­bat de deci­dir què vol ser quan sigui gran i, per això, va supor­tant interes­sants ope­ra­ci­ons quirúrgi­ques sense aca­bar d'estruc­tu­rar el con­junt. I és en l'equi­li­bri ter­ri­to­rial del tot on juga un paper fona­men­tal el Parc de la Ser­ra­lada Marítima, autèntic pulmó medi­am­bi­en­tal i irre­nun­ci­a­ble patri­moni agrari i fores­tal. La cre­ació del Con­sorci del Parc, for­mat per un grup de muni­ci­pis rela­ci­o­nats amb la ser­ra­lada, garan­teix l'apli­cació d'un pla d'usos que pot pro­te­gir aquest espai emblemàtic i és aquest pla­ne­ja­ment el que salva els espais qua­li­fi­cats de lliure per­ma­nent, par­cel·les d'ús agrari o fores­tal (c. 26).

Quan el Joven­tut comprà el 63% del total de les catorze hectàrees que for­men el tros de l'antic manso Soler, avui cone­gut com can Mora, sabia que adqui­ria una llenca agrícola situ­ada a la ser­ra­lada i de vocació de lliure per­ma­nent. Amb tot, abans de la com­pra fou infor­mat –així ho reco­negué el seu pre­si­dent en una entre­vista a aquest diari– que es podria sot­me­tre a una modi­fi­cació de pla­ne­ja­ment per per­me­tre un bon negoci al club pro­pi­e­tari. Tal­ment, una infor­mació que venia d'algun àmbit del poder muni­ci­pal, sem­pre feta per aju­dar l'eco­no­mia del club, mal­grat aquest fos una soci­e­tat pri­vada. Ah!, i el 37% del total de la finca con­ti­nu­ava estant en mans del grup diri­git per Jaume Pujol Bus­quets. Bingo!!, una infor­mació pri­vi­le­gi­ada pro­vo­cava una ope­ració de com­pra­venda molt bene­fi­ci­osa, tot i moure's en aigües tèrbo­les i obrir l'inter­ro­gant a pos­si­bles irre­gu­la­ri­tats penals.

Amb tot, l'ope­ració no comp­tava que en el curt espai de temps entre una i altra acció mer­can­til hi havia un canvi de con­sis­tori i que també es modi­fi­ca­ria el pacte de govern i fins i tot el recanvi de l'alcal­dia. Tal­ment, això introduïa altres pro­ta­go­nis­tes i calia con­si­de­rar la nova situ­ació. Amb tot, a ini­cis d'any els pro­pi­e­ta­ris mogue­ren peça, con­fi­ant en el silenci de les cam­pa­nes. El pulmó ambi­en­tal de Canyet peri­llava i algu­nes indis­cre­ci­ons pro­pa­ga­ren la notícia, que tingué ressò en deter­mi­nats àmbits ciu­ta­dans, que es dis­po­sa­ren a dir prou a les fos­ques ope­ra­ci­ons espe­cu­la­ti­ves.

Jordi Serra i Fer­ran Falcó, els dos artífexs de l'actual govern muni­ci­pal, es tro­ben davant el dubte de la inde­fi­nició que els pot cos­tar un impor­tant preu polític. Pot­ser pen­sen que cal engrei­xar el pres­su­post de la Penya, però saben que han de deci­dir sobre una qüestió de ter­ri­tori força com­pli­cada i, encara, equi­vo­ca­da­ment, miren els deu mil afi­ci­o­nats que algun dia van a l'Olímpic i no saben quin és el seu pòsit elec­to­ral. Serra i Falcó dub­ten entre els interes­sos ciu­ta­dans i les reac­ci­ons dels hoo­li­gans verd-i-negres i ava­luen el cos polític de tot això. Tocar la Penya fa por, més si no està prou clar qui­nes car­tes mourà el PP i quin serà el dar­rer cop d'efecte del Jekyll/Hyde eco­so­ci­a­lista. Men­tre, can Mora tre­mola en la pèrdua del seu futur.

Estem davant una bona prova per veure el tremp dels nos­tres polítics i saber si opten per la lògica o es dei­xen por­tar per les pors de la inse­gu­re­tat. La ciu­tat neces­sita polítics que pen­sin en la seva glo­ba­li­tat, al marge d'interes­sos sec­to­ri­als, a més de ser prou valents per no fer favors a sota mà i fora de nor­ma­tiva. I la classe política ha de saber que aquesta és una ciu­tat de múlti­ples colors i no sols de colors verds i negres, i que només jugant net s'acon­se­gueix el suport popu­lar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.