Wembley

És difícil en un dia com avui, en què el Barça juga la final de la Cham­pi­ons con­tra el Manc­hes­ter Uni­ted al mític Wem­bley Sta­dium, elu­dir un tema com aquest, tot i que he de reconèixer que els meus conei­xe­ments fut­bolístics no van més enllà del d'un afi­ci­o­nat medi­o­cre. Molt s'ha par­lat de les vir­tuts de l'actual equip bar­ce­loní, reco­ne­gu­des arreu del món, que han fet del FC Bar­ce­lona l'enti­tat cata­lana més impor­tant i res­pec­tada del pla­neta. Evi­dent­ment un equip no es fa d'un dia per l'altre. La filo­so­fia de la Masia, encar­nada en Guar­di­ola, s'ha mamat des de petits. Aquest model d'èxit, que posa les qua­li­tats indi­vi­du­als al ser­vei del grup, és simi­lar a la dels grups orques­trals. Això vol dir que al dar­rere hi ha un esforç indi­vi­dual silenciós, tenaç, que no sem­pre veu recom­pen­sat els seus esforços. Quants juga­dors no s'han que­dat en el camí! En aquests moments d'urgències, de neces­si­tats peremptòries, la filo­so­fia del Barça és un model a seguir, que, com la feina del pagès, vol constància, paciència i feina ben feta. És una filo­so­fia que bar­reja a la per­fecció el tarannà tant del músic com del pagès. La mica de sort inhe­rent a tota acti­vi­tat humana és en mans dels déus, en aquest cas de la pilota. Com deia Epic­tet, “no hi ha lluita sense enre­nou” i ara és el moment de pujar a l'esce­nari, de reco­llir la collita, de mar­car gols. Enda­vant, cam­pi­ons!