Qui som?

La pregunta no és pas una boutade, és el que emergeix sovint quan s'observa el dia a dia. Amb tota la raó del món, sempre s'ha dit que rectificar és de savis, però com deia fa poc Felipe González referint-se al seu company de partit i president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, rectificar molt sovint, tampoc no és una característica d'excessiva saviesa.

Vistos els resultats de les darreres eleccions, sorprèn la poca consistència programàtica d'alguns que haurien de tenir molt clar qui són i cap on volen anar. Un dels paradigmes que em serveixen per il·lustrar aquest comentari (i no és pas l'únic, desgraciadament) és el comportament de l'exconseller Antoni Castells. Si l'agafo com a exemple és perquè es tracta d'una persona molt preparada. La història del darrer any del seu mandat ha esdevingut terrorífica per a Catalunya i, a ell, com a màxim responsable, li hem d'imputar tots aquests sacrificis que ara ens veiem obligats a fer.

El descontrol del dèficit és responsabilitat seva. Sospito que el silenci d'aquests mesos és una evidència de la seva incomoditat en relació amb l'aflorament dels números i de la seva gestió. Però el 8 de maig passat, a l'Escala, va fer una intervenció, la primera que jo sàpiga, públicament, com a exconseller, per acusar CiU de crear alarmisme per justificar les retallades.

Que ell digui això, que segurament era la persona que més bé coneixia la situació, em va semblar, com a mínim, estrany. Haig de dir que em nego a acceptar aquesta doble personalitat dels polítics que els fa justificar les contradiccions del que diuen en campanya o en altres fòrums, i l'exconseller era en un acte de campanya electoral. I la doble personalitat del l'exconseller Castells aflora aquesta setmana en una conferència quan diu sense embuts que és partidari d'un ajustament dràstic i ràpid per evitar una llarga etapa d'atonia.

I té raó, perquè precisament aquest és el perill principal del que ens podria passar si no s'actua amb decisió, que tinguem una llarga etapa d'atonia fins que els ajustaments inevitables s'hagin fet.

Castells vol dir: com que s'ha de fer, fem-ho ràpid i així podrem tornar a créixer més aviat. Es tracta d'una anàlisi pròpia d'una persona que sap qui és i on vol anar.

La setmana vinent coneixerem els pressupostos que haurà fet el govern de la Generalitat i tornarem a veure i a sentir missatges ben contradictoris: tothom reconeixerà que hem de rebaixar el dèficit, però ningú no voldrà concretar en quines partides s'hauria de fer. Mentrestant, el nostre país va perdent potencial.

En aquests moments, si tenim en compte el sector bancari, especialment les caixes d'estalvis, ja no sabem qui són i molt menys qui serem. Intuïm, això sí, que després d'aquest gran desastre serem ben poca cosa.

De moment, sabem que milers de milions van destinats a sanejar-les, amb fórmules més o menys encobertes, per no ferir tant la sensibilitat ciutadana, molt cremada per aquest procés. Però, paral·lelament, s'estan buscant fons sobirans àrabs o xinesos perquè entrin en el capital dels nous estaments sanejats. I aquí sí que ho tenim clar, Catalunya ja no serà mai més el que era.

Malgrat tots aquests contratemps, i els indignats que dormen per les places, el país només sortirà del pou si treballa amb empreses eficients i amb sacrificis. No tinc clar si les acampades resten força a l'economia, el que sí que tinc clar és que no n'hi afegeixen. Hi ha elements per poder-nos indignar, però una vegada indignats i un cop escrits alguns cartells més o menys enginyosos, hem de tenir clar que el nostre país només tindrà la riquesa quan primer siguem capaços de crear-la.

Només una vegada creada la riquesa podrem decidir com es reparteix. I, si avui hagués de contestar qui som, diria que som un país pobre on només tenim la riquesa que generem amb molt de treball, descomptant-ne, això sí, l'espoli.