Joventut, ètica, xenofòbia i eleccions
Crec que estem vivint uns moments de profunda convulsió i de crisi, i potser no tothom n'és conscient. En aquest article em limitaré a formular unes notes de reflexió sobre quatre aspectes específics:
1) Hem d'aplaudir amb entusiasme el moviment iniciat per un grup molt nombrós de joves de Catalunya i d'altres indrets d'Espanya en defensa d'una democràcia real, que jo anomenaria autèntica. El seu exemple ha rebut el suport de moltes persones de condicions, ideologies, edats i sexe diferents, i ho hem de rebre amb goig i amb alegria, amb independència de quins siguin els efectes a curt termini. Albiro que ho seran a la llarga. Fonamentalment és una protesta contra l'ordre establert, contra els poders econòmics, contra nombrosos partits polítics i els seus dirigents, pel lamentable ús que fan del concepte democràcia, com si únicament es preocupin per les eleccions la seva manipulació i utilització maliciosa. Quan el concepte democràcia és molt més ampli i integrador. Sovint és comparat amb el Maig de 1968, que jo, des de la distància, vaig viure intensament. No sé si és una comparació vàlida o oportuna, però estic convençut que a mitjà termini el seu impacte pot ser gran, i de conseqüència imprevisible. El que cal és que la protesta segueixi en la mateixa línia d'utilització pacífica dels mitjans a l'abast dels que protesten. Per raons òbvies no pretenguem que tinguin un programa estructurat ni unitari.
2) M'interessa subratllar molt que, encara que no s'empri el terme, el seu contingut ètic és evident, i és indispensable que, per una vegada, l'ètica sigui considerada una condició fonamental del comportament de tot tipus d'institució de govern, de la societat civil i de qualsevol abast. Avui es parla molt de l'ètica, però en la pràctica real és vergonyosament menystinguda.
3) Acaben de tenir lloc unes eleccions autonòmiques i municipals, i tot ciutadà que se senti demòcrata no es pot sentir satisfet de com s'han desenvolupat, ni, naturalment, dels seus resultats. És evident que el PSOE les ha perdut, però la derrota ha estat del pensament d'esquerra, del canvi social i polític, del progrés social. Iniciativa per Catalunya, si la considerem un partit d'esquerra, amb tots els matisos, tampoc ha obtingut un resultat afalagador, ans al contrari. La desfeta d'ERC, per la seva pròpia responsabilitat, ens ha d'entristir perquè els seus objectius, amb tots els seus defectes, calia tenir-los en compte.
La victòria del PP a Espanya ja era previsible, car el pensament conservador exerceix un paper primordial. A mi, com a català, pensant per exemple en la sentència del Tribunal Constitucional, el que m'inquieta són els seus resultats a Catalunya, tot i sabent que, ens agradi o no, una part de la nostra ciutadania combrega amb els seus postulats, ignorant totalment la relació que, dissortadament, hem d'establir entre el PP, en funció del seu comportament, i la nostra memòria històrica del franquisme. Només cal llegir el llibre recent de Paul Preston, El holocausto español, que recomano, a part d'altres obres d'aquest historiador britànic dedicades a la nostra guerra civil (és obvi que parla dels dos bàndols, però subratlla que la repressió franquista fou molt més dura quantitativament i qualitativa).
4) Finalment és absolutament rebutjable el tractament que partits de dreta han fet de la immigració. És un tema molt delicat, que cal tractar amb la màxima cura, totalment exempta de xenofòbia. Agradi o no a molta gent, els immigrats són una necessitat per raons de desenvolupament econòmic i de la mateixa població catalana. Per no entrar en detalls, solament vull afirmar que és, en el cas de Catalunya, al meu entendre, un dels problemes més greus amb els quals ens enfrontem. Hem de fugir de la confrontació i tractar de trobar solucions d'integració, encara que aquesta sigui difícil i complicada. Crec que els poders polítics, la Generalitat, els partits polítics, els moviments socials i la societat civil haurien d'adonar-se que és una qüestió cabdal i amb la qual cal absolutament fugir de la demagògia.