Empremtes catalanes a Costa Rica
La República de Costa Rica és l'únic país del món que no té exèrcit. Els costa-riquenys aprecien molt els catalans. Entre les dues dades hi ha una relació directa. El president que en el període 1948-1949 abolí l'exèrcit fou Josep Figueres Ferrer, fill d'immigrants catalans. Irrità les autoritats franquistes perquè emprà la nostra llengua durant el viatge que féu a Catalunya el 1956 per visitar la casa pairal d'Os de Balaguer.
El mes de maig passat vaig fer una estada acadèmica a la Universitat de Costa Rica. Del president Figueres hi ha un record molt positiu en aquell país. Els catalans tenim allí bona fama. La immigració catalana que ha rebut aquella nació des del segle XIX destaca pel compromís capdavanter amb iniciatives econòmiques i socials de progrés. Josep Figueres fou un exemple de la voluntat catalana que maldà per distanciar-se del capteniment dominant en els descendents dels conqueridors espanyols. Maria Rosa Serrano Jarne ho explica de manera rigorosa i exhaustiva en la seva obra Catalanes en Costa Rica.
Vaig llegir aquest llibre abans de sortir cap aquell indret d'Amèrica Central, del qual ja havia trobat referències antigues en dos clàssics del nostre periodisme. Un d'ells, el Josep Carner d'En els tròpics, recull d'articles de quan fou cònsol a la capital, San José, cap al 1925. L'altre, el Josep Maria de Sagarra de La ruta blava, quan des del vaixell que a finals del 1936 el duia a Tahití i la Polinèsia albirà, un cop passat Panamà, “la massa volcànica de Costa Rica”. Vaig pujar al volcà Irazú per atalaiar el Pacífic, des d'on Sagarra veia aquell cim.
He observat en el llibre de la doctora Serrano que els del Casal Català de San José han estat anys celebrant a Costa Rica el dia de la Verge de Montserrat. Els costa-riquenys també són devots d'una marededéu negra, la dels Àngels, trobada per una pastora prop de Cartago, la vella capital colonial, el 2 d'agost de 1635. Les verges negres són pròpies dels pobles pacífics, tenaços i perseguits. Així ho va escriure el republicà Carles Pi i Sunyer la tardor del 1939 en imaginar un diàleg entre la de Montserrat i la de Czestochowa, a Polònia, patrones de dues pàtries ocupades aleshores per feixistes.
