L'austeritat del populisme
Ja n'hem parlat altres vegades, però ara, entre la crisi econòmica i el descrèdit immens del sistema de partits, hi ha qüestions que continuem sense situar correctament. Una és la del sou dels polítics en actiu i dels seus drets laborals. És obvi que s'ha tendit a protegir la classe política per fomentar que es puguin professionalitzar. Però, en qualsevol cas, arguments clàssics com ara que els polítics haurien de ser rics per tal de no caure en la temptació de la corrupció són obsolets. La corrupció arriba a tothom, rics i pobres, ja s'ha vist. Però en qualsevol cas, és una minoria. I els polítics de debò, honestos i disposats a treballar, que són la majoria, han de tenir un sou digne. Que ara hi ha privilegis que caldria revisar? Potser sí. Sobretot els que toquen aspectes com la jubilació. Que volem fer-los treballar més? També. Que caldrà controlar més l'assistència? També. Però el que cobren ha d'estar en consonància a la seva responsabilitat, que és molta.
En el mateix sentit, periòdicament apareixen les crítiques sobre els aspectes suposadament “sumptuaris” amb què s'envolten. Recordem la polèmica amb el president del Parlament de Catalunya, sobre l'equipament del seu cotxe oficial. Ara, aquests dies, Gallardón, alcalde de Madrid, diu que reduirà els cotxes oficials per donar exemple. Que ho faci, però que consti que on ha de donar exemple és en assumptes de més importància. I que, contràriament al que opinaria un polític populista i demagog, els representants del poble no han de viatjar amb metro o autobús obligatòriament per demostrar austeritat o proximitat amb el ciutadà. Si algú vol fer-ho, que ho faci. La imatge, la representativitat i la seguretat fan que aquestes qüestions no es puguin resoldre senzillament. Al contrari, són complexes. Però, és clar, la distància entre la classe política i els ciutadans és tan gran que, en el fons, el populisme té totes les de guanyar.
No cal que l'alcalde vagi amb autobús per tal que s'adoni dels problemes del trànsit. Malament aniríem si fos així. I de cotxes oficials ha d'haver-hi els que calgui. Ni un de més, però ni un de menys. I, sobretot, que es facin servir de manera honesta. Aquesta és la clau de volta: el control. Cotxes oficials, sí, però només en els casos previstos. I si no, publicitat i vergonya. El més important, s'està veient ara a causa de la crisi, sovint no és retallar, sinó racionalitzar.
