El destí de l'‘ànec coix'
Des de fa uns dies una plaga d'ànecs coixos ens envaeix. Són pertot arreu, als ajuntaments, diputacions, consells comarcals, organismes afins i empreses dependents. Se'ls identifica fàcilment perquè caminen amb el cap cot i remuguen en veu baixa. Els americans van batejar com lame ducks, ànecs coixos, els presidents que al final del seu segon mandat ja no pinten res més enllà de ser un objecte de decoració al Despatx Oval. Per extensió, els polítics a punt de perdre el poder o que governen amb les enquestes clarament en contra, són membres de ple dret d'aquesta confraria. És clar que a la base de la política, al costat dels ànecs coixos també hi xipollegen els cignes, ocells de plomatge majestuós que o acaben de tastar les mels del poder o estan a punt d'entrar a l'olimp dels escollits. Tampoc és complicat detectar-los. Solen anar envoltats d'una munió que no els deixa de petja, esperant que els caigui alguna engruna del festival que s'anuncia.
Trobades com la del Cercle d'Economia que es va fer la setmana passada a Sitges són un aparador perfecte per calibrar la posició de cadascú en el termòmetre de la popularitat i l'expectativa política. Dos dels actors principals de la cimera eren el president de la Generalitat, Artur Mas, i el del Partit Popular i candidat a la presidència del govern espanyol, Mariano Rajoy. Tots dos han viscut anys d'ostracisme, d'indiferència i de travessia del desert. El primer va arribar a l'oasi somiat a finals d'any, i tot i que se'l va trobar molt més desproveït del que es pensava, encara hi queda alguna palmera on arrecerar-se. I al cap i a la fi, més val això que mastegar sorra. Rajoy també albira la terra promesa i el seu únic temor és que li passi com a Moisès i que no l'arribi a trepitjar mai, sobretot ara que el faraó Rubalcaba cavalca al capdavant de l'equip contrari. El paper de l'ànec coix li toca representar-lo a l'encara president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que es troba entre l'espasa i la paret perquè no pot convocar eleccions anticipades per no abocar el seu partit a la catàstrofe, perquè Europa el té collat i perquè està en una legislatura amortitzada.
És desagraïda la feina de l'ànec coix, condemnat a aguantar l'espelma de la festa perquè tothom el troba massa lleig per treure'l a ballar.
