El repte

ICV és l'única força del tripartit que ha sabut fer el trànsit cap a nous lideratges en pau. L'estiu del 2009, Joan Saura renunciava a ser candidat per a les eleccions catalanes i deixava pas a Joan Herrera. Sense gaire soroll. Aquest moviment tranquil sols s'ha donat en el cas de la formació ecosocialista. Al PSC, en canvi, Pasqual Maragall ja va estripar el 2008 el carnet després de la primera legislatura del tripartit, i a ERC ara ho ha fet Josep-Lluís Carod-Rovira, després que fos apartat de la candidatura per a les catalanes. Això sí, s'ha esperat que passessin el 28-N i el 22-M.

Les lluites internes formen part de la història dels partits. I més d'ERC, on s'han produït cíclicament. L'últim capítol s'ha viscut aquest cap de setmana. Carod-Rovira entregava divendres una carta a l'actual direcció republicana en què es donava de baixa de la formació. El problema, segons la missiva, són les persones. El que va ser secretari general dels republicans durant dotze anys acabava la seva militància denunciant que l'actual cúpula, encapçalada per Joan Puigcercós, ha maniobrat els darrers anys –mentre ell era el líder– per aconseguir el control orgànic de la formació per poder-lo “apartar de la direcció”, això tot i que el seu sector va perdre en el darrer congrés d'ERC. Carod-Rovira també posa paraules a una evidència de fa temps: “la discrepància política, la llunyania ideològica i la distància personal” amb la cúpula.

La greu crisi en què està immersa ERC pels resultats electorals s'agreuja amb la desvinculació del que ha estat un dels seus referents dels darrers anys. A les que ja hi havia per la desfeta en les catalanes i les municipals, s'afegeixen pedres al camí cap al congrés de l'1 d'octubre que ve. Una convocatòria per a la qual no poques veus reclamen que hi hagi renovació total de la direcció. Alguns apunten cap a Oriol Junqueras i també se sospesen els noms d'Anna Simó, Joan Ridao o Carles Bonet, que ahir es postulava.

El repte de la nova Esquerra que sorgirà de la tardor no és menor. En un moment en què l'independentisme social està creixent haurà de demostrar que es manté com a referent històric del sobiranisme.