La creu de la campanya

Escric aquesta columna quan tan sols han passat sis dies de campanya –encara en falten nou!– amb una acumulació de retrets –si no desqualificacions– preocupant i una manca d'explicació sobre Europa encara més preocupant. Em demano què deu pensar una persona que és a casa seva mirant la televisió quan sent el popular Alejo Vidal-Quadras dient coses tan edificants com ara que els vots a CiU, ERC i ICV-EUiA són «com un àtom perdut en l'espai», o el republicà Oriol Junqueras acusant la família del candidat del PP de traficar amb esclaus durant l'època del romanticisme. De què estem parlant? Què té això a veure amb les eleccions europees del 7 de juny? Són només dos exemples del que fan tots –amb majúscules– els partits sense excepció. No és nou, diran. I és veritat, els improperis contra el uns i els altres són la lamentable tònica de totes les campanyes electorals però semblen tenir menys sentit que mai ara, en un moment de crisi econòmica i amb el nombre de persones que engreixen les llistes de l'atur creixent a passes de gegant.

La fotografia dels mítings és la d'un partit que es preocupa d'omplir pavellons –en aquesta campanya, els més petits que troben– a cop d'autocar amb convençuts que, amb la banderola a la mà, es regalen les orelles amb el que diu el candidat. Aquell acte amb aquell dirigent, aquella crida de l'altre... en realitat no han fet variar gens un vot que la gran majoria dels assistents tenia decidit molt abans. Les curses finals cap als comicis –la campanya és permanent– segons els experts influeixen de forma limitada en l'elecció de la papereta el dia dels fets. Reforcen la decisió en el cas d'aquells ja convençuts i influeixen de forma escassa sobre la resta. Anuncis, mítings i cara a cara no passen la prova del comandament com ho demostra que el debat entre els candidats Juan Fernando López Aguilar i Jaime Mayor Oreja va obtenir quotes de pantalla del 13,9% a l'Estat i del 6,8% a Catalunya. Els teleespectadors van preferir el genial Crackòvia de TV3 o van optar per sèries americanes i espanyoles. I no puc dir que m'estranyi.

Quan encara falta la meitat de la campanya penso en la gran quantitat de recursos gastats en missatges mil·limetrats i embolcallats amb un gran llaç que encaixin ben bé en els temps que els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió estan obligats a donar –lamentable, encara que això seria motiu d'una altra reflexió–. I em ve al cap una cançó de Luz Casal que deia allò de Y no me importa nada...