Escoles de negocis

No diré pas cap mentida si afirmo que la majoria dels lectors d'aquest diari esteu familiaritzats amb acrònims d'ús tan corrent com ara Iese o Esade. I si a aquest parell de noms hi afegeixo Eada i Eae, probablement també sabreu de què estic parlant. Són les quatre escoles de negocis que han fet possible que la ciutat de Barcelona no només llueixi en els mapes internacionals del turisme, del futbol o de les acampades a la plaça Catalunya, sinó que també ocupi un lloc privilegiat en el sector dels estudis econòmics d'alt nivell.

A tots aquests centres de formació d'elits directives s'hi suma ara la Pompeu Fabra, que en honor de l'egregi personatge que dóna nom a la universitat ha batejat amb el catalaníssim nom de Barcelona School of Management el primer centre públic del ram.

N'hi ha per estar-ne orgullosos, d'aquest repòquer de la formació econòmica de dirigents locals i de part de l'estranger. Tanmateix, des del més absolut respecte per aquestes prestigioses institucions, no em puc estar de plantejar-me un dubte relatiu al correcte funcionament de la corretja de transmissió de coneixements de les aules a la societat. No sé si algú em podrà donar alguna resposta plausible. Mentre espero, però, no sé què creure. Si estic pessimista, penso que si el país està immers en aquesta crisi galopant és que els centres esmentats han servit de ben poc. Quan sóc optimista concloc, coi, sort en devem tenir del gavadal d'experts MBA que ens aconsellen i ens assessoren i ens diuen com ho hem de fer; si no, estaríem pitjor. I quan em poso realista, sort que no puc dir què penso perquè se m'ha acabat l'article.