Tísics

Maria. Me les emprenc amb un lli­bre de tísics que has ree­di­tat. No t'hi amoïnis, em tit­lla­ran de ruc. No sé si abans o després que el doc­tor Koch bategés el bas­to­net, el roman­ti­cisme més romàntic anava a tot i ple de tísics. La Mar­ga­rida, la de La bohème i la Tra­vi­ata morien a escena amb un buf de pul­mons que no tocava. I qual­se­vol poeta que s'ho valgués moria tísic.

Amb el Tho­mas Mann, els tísics d'un sana­tori de Suïssa li dona­ven motius per escriure una llauna tan llauna i genial que meresqué el Nobel. Embo­li­cant-hi fins i tot un jesuïta, aque­lla gent, llarga de pela, moria més d'avor­ri­ment que de microbi.

A casa vam pas­sar de l'avor­ri­ment a l'absurd d'un sana­tori. Domna Maria, sus­dita, l'ha ree­di­tat, merei­xent els elo­gis d'un entès que hi esgota els adjec­tius.

Això m'ha dut a recor­dar en Màrius Tor­res, el poeta de la minúscula flor de l'espe­rança, que va viure anys al sana­tori de Puig d'Olena, sepa­rat dels seus, emi­grats a França. Va morir tísic sense llau­nes ni tragèdies, ni un sol bes­llum de roman­ti­cisme de cartró. És un dels grans poe­tes de casa, tan gran que els pontífexs de la nos­tra cul­tu­reta no en par­len mai.

I ara vaig a les meves.

Reba­tua redell si tinc dret a par­lar de tísics. Fent jo la mili, em mori­ren del mal el pare i la ger­mana. Sor­tint de la mili el metge em va donar un any de vida, i cap a Mata­de­pera amb la mare.

Anàvem tan pelats de quar­tos que vam tro­bar la casa que s'hi esqueia, era l'antiga caserna dels mos­sos d'esqua­dra. Tres habi­ta­ci­ons, men­ja­do­ret, comuna a fora i una sola aixeta, la de la cuina. Posant-m'hi bíblic la casa fou molt més que el Sinaí, em fou la mun­ta­nya de les benau­ran­ces.

Gitat al llit, dibui­xava i lle­gia. Lle­gint-lo d'un sol alè em vaig aqui­e­tar amb el Dante. Lle­gia i jugava. Les parets de l'habi­tació tenien la pin­tura escros­to­nada, hi veia un mapa amb ter­res i mars on hi feia nave­gar vai­xells. M'aturo.

I resava. Ho feia amb una qui­e­tud que només tor­naré a tro­bar enllà. I no em sen­tia golut de sole­dat. Sen­tia aquell espai tro­nat ple de gent.

Déu meu, la pau d'un tísic. En algun raco­not d'ànima encara em dura.