Tísics
Maria. Me les emprenc amb un llibre de tísics que has reeditat. No t'hi amoïnis, em titllaran de ruc. No sé si abans o després que el doctor Koch bategés el bastonet, el romanticisme més romàntic anava a tot i ple de tísics. La Margarida, la de La bohème i la Traviata morien a escena amb un buf de pulmons que no tocava. I qualsevol poeta que s'ho valgués moria tísic.
Amb el Thomas Mann, els tísics d'un sanatori de Suïssa li donaven motius per escriure una llauna tan llauna i genial que meresqué el Nobel. Embolicant-hi fins i tot un jesuïta, aquella gent, llarga de pela, moria més d'avorriment que de microbi.
A casa vam passar de l'avorriment a l'absurd d'un sanatori. Domna Maria, susdita, l'ha reeditat, mereixent els elogis d'un entès que hi esgota els adjectius.
Això m'ha dut a recordar en Màrius Torres, el poeta de la minúscula flor de l'esperança, que va viure anys al sanatori de Puig d'Olena, separat dels seus, emigrats a França. Va morir tísic sense llaunes ni tragèdies, ni un sol besllum de romanticisme de cartró. És un dels grans poetes de casa, tan gran que els pontífexs de la nostra cultureta no en parlen mai.
I ara vaig a les meves.
Rebatua redell si tinc dret a parlar de tísics. Fent jo la mili, em moriren del mal el pare i la germana. Sortint de la mili el metge em va donar un any de vida, i cap a Matadepera amb la mare.
Anàvem tan pelats de quartos que vam trobar la casa que s'hi esqueia, era l'antiga caserna dels mossos d'esquadra. Tres habitacions, menjadoret, comuna a fora i una sola aixeta, la de la cuina. Posant-m'hi bíblic la casa fou molt més que el Sinaí, em fou la muntanya de les benaurances.
Gitat al llit, dibuixava i llegia. Llegint-lo d'un sol alè em vaig aquietar amb el Dante. Llegia i jugava. Les parets de l'habitació tenien la pintura escrostonada, hi veia un mapa amb terres i mars on hi feia navegar vaixells. M'aturo.
I resava. Ho feia amb una quietud que només tornaré a trobar enllà. I no em sentia golut de soledat. Sentia aquell espai tronat ple de gent.
Déu meu, la pau d'un tísic. En algun raconot d'ànima encara em dura.
