‘Ich bin ein Berliner' indignat

En plena guerra freda i durant una visita al Berlín occidental, el president Kennedy va pronunciar aquella frase lapidària que es va convertir immediatament en el millor càntic a la llibertat: “ich bin ein Berliner”, és a dir, sóc un berlinès. I justament allà on va dir aquelles paraules és on, molts anys després, es va produir la caiguda del Mur, i tot seguit la del comunisme soviètic. És per això que mutatis mutandis i tot salvant les immenses distàncies que imposen la meva insignificança personal, goso utilitzar aquella afirmació que volia dir “no esteu sols en la lluita per la llibertat” per a expressar que jo auch (també) era llavors berlinès amb tot el que allò representava. I que ara igualment m'identifico amb els nous corrents d'indignació. Encara més, ja fa anys que predico, òbviament en desert, contra els abusos i les injustícies d'un sistema que ens ha conduït a la crisi actual i, gràcies a això, a posar en evidència que la cobdícia insadollable d'uns pocs privilegiats està causant la fractura en la cohesió social i un sentiment de sorda protesta per part de les víctimes d'uns mecanismes corruptes de malsana col·lusió entre governs i poders fàctics monopolistes i financers.

Doncs bé, en aquests últims anys, ja no em sento tan sol en els rengles dels indignats. I no em refereixo precisament o principalment als últims moviments de concentració a les places públiques per més legítim valor de denúncia que puguin tenir, sinó a d'altres veus que, finalment es comencen a sentir en sectors institucionals amb capacitat d'influir allà on es prenen les decisions i es promulguen els abusos. Celebro, per tant, que ara ja no es puguin desqualificar les crítiques individuals a còpia de dir que hi ha gent que fa d'enfant terrible o que els partits polítics, tan esclaus del seu finançament i dels tenebrosos lobbies, o els sindicats tan còmodament instal·lats en l'establishment es vegin forçats a pronunciar-se sobre les grans qüestions que durant tant de temps han delatat les seves mancances i complicitats. Ara ja no s'hi val a fer-se el longuis, perquè els problemes reals ja no poden seguir dissimulats. Ans al contrari, es fan palesos d'una manera cada vegada més visible sense que l'economia submergida i d'altres camuflatges els puguin deixar de banda. S'explica que, amb motiu de la coronació de la reina d'Anglaterra, les autoritats van negociar amb el cap dels pidolaires de Londres que, aquell dia i en el recorregut de les carrosses, no hi hagués ningú demanant caritat. I que, en no posar-se d'acord sobre la indemnització que rebrien pel lucrum cessans, el líder dels necessitats es va aixecar tot dient: “Vostès mateixos, si no paguen el que hem estipulat, faré sortir els pobres de veritat”. Que és, en un cert sentit, el que ara i aquí està passant al nostre país, on és clarament perceptible que creix i que creix molt el nombre dels qui no poden arribar a final de mes.

He tingut, doncs, una gran alegria en veure que l'arquebisbe de Canterbury, Dr. Rowan Williams, cap de l'Església anglicana, hagi publicat un article al New Statesman que representa una clara condemna a l'actual govern de coalició de dretes de la Gran Bretanya. Algú dirà que el clero no s'hauria de ficar en aquestes qüestions, però, en primer lloc, l'arquebisbe és membre nat de la Cambra dels Lords i, per tant, parlamentari i, en segon lloc, els religiosos no solament tenen el dret, sinó segurament també l'obligació de denunciar la injustícia. Que és el que fa l'arquebisbe en defensar la sanitat i l'educació contra la Big Society del premier Cameron. Amb tanta contundència que el primer ministre ja ha fet marxa enrere en això i en la intenció de privatitzar els boscos. També m'ha fet feliç que el sant pare, Benet XVI, hagi declarat que l'aigua és un bé públic que ha de ser assequible per a tothom. Amb el rerefons del referèndum italià sobre la no-privatització de l'aigua i la no-fixació del preu amb criteris de mercat i afany d'obtenir un benefici. El papa, doncs, va contra els propòsits d'Agbar, l'ACA i Aigües Ter-Llobregat, però temo que aquí els grups d'interessos vinculats al líquid element seguiran inasequibles al desaliento como las viejas falanges de Galicia. Finalment, com a simpatitzant i col·laborador del sindicalisme clandestí durant el franquisme, m'ha agradat que la central obrera TUC, del Regne Unit, hagi fet un crit d'alerta sobre una autèntica crisi de subsistència que amenaça les classes mitjanes i treballadores. Entre el 1978 i el 2008, el PIB es va doblar, les remuneracions dels grans executius es van multiplicar per quatre i el poder adquisitiu dels obrers només va pujar un 27%. El secretari general, Brendan Barber, reclama que l'Estat torni a intervenir per a frenar el capitalisme salvatge. Si no ho fa, diu que tenim servida la dinamita política i aquests vents portaran tempestes. Benvinguda indignació!