Qui recorda Ségolène Royal?

El títol d'aquesta crònica és, certament, dolent i exagerat. Tothom, si fa no fa, recorda Ségolène Royal, la primera dona a haver accedit a la segona volta d'una elecció presidencial, una segona volta que va perdre bastant estrepitosament contra Nicolas Sarkozy. Avui, Royal torna i vol la seva revenja. El 2007, el vespre de la seva desfeta, havia empeltat el seu discurs de frases extretes del discurs de desfeta del 1974 de François Mitterrand. Així, pretenia establir un paral·lelisme dins l'imaginari col·lectiu entre una desfeta a assumir i una victòria a preparar: de 1974 a 1981 i, doncs, de 2007 a 2012... Li serà, però, molt complicat aconseguir tornar a representar el Partit Socialista en l'elecció presidencial de l'any vinent. La màgia Ségolène Royal ja no funciona. El 2006, havia fet una campanya de primàries excel·lent. Una campanya seductora, innovadora, sovint sorprenent, tant en la forma com en el fons, que li havia valgut ser designada a la primera volta de les primàries, humiliant així els dos altres candidats, Laurent Fabius i... Dominique Strauss-Khan. Ara bé, una vegada esdevinguda candidata oficial, van començar els problemes. La seva campanya va esdevenir erràtica, desordenada, com si tot d'una ja no sabés el que havia de proposar a l'electorat i que anés provant receptes diferents, a vegades contradictòries. Sarkozy, que havia vist l'elecció de Royal a la candidatura socialista com un perill real, aviat va tranquil·litzar-se i mai no va ser inquietat de debò en la seva cursa cap a la presidència.

Cinc anys més tard, Ségolène Royal vol tornar a enfrontar-se amb Sarkozy però els sondejos desaconsellen fortament als electors de les primàries de votar-la. Dels tres principals candidats declarats o suposats del Partit Socialista, és l'única que, segons totes les enquestes, perdria de manera dràstica contra Sarkozy. Els altres dos, François Hollande i Martine Aubry, podrien guanyar, a més amb un marge bastant confortable. Així doncs, més que obstinada i valenta, Royal pareix avui inútilment tossuda, i sembla que li importa poc que la seva actitud, a vegades una mica arrogant, pugui fer perillar la necessària unitat a venir dels socialistes. Al punt que es podria suposar que el seu veritable objectiu és purament narcisista: si jo no he guanyat contra Sarkozy, cap altre socialista no ho farà... En aquest sentit, es tractaria d'una actitud al capdavall bastant mitterrandiana: se sap que el 1995 Mitterrand va afavorir la candidatura de Jacques Chirac contra Lionel Jospin, amb l'afany de quedar com més temps millor l'únic president d'esquerra, i així tenir un lloc privilegiat als llibres d'història. Ségolène Royal ha intentat mostrar-se sovint com la successora natural de Mitterrand, però en política com en altres afers humans, no sempre hereta qui vol.