Tres llengües gregues i alguns morts

Vuit morts, setanta ferits i un sotrac polític de primera magnitud. Va ser la conseqüència dels aldarulls de protesta contra la traducció al grec modern dels Evangelis. Sembla, avui, bastant difícil d'entendre, però potser res del que sigui grec no ha de sorprendre'ns i menys allà on la religió i la llengua s'aiguabarregen. Anem a pams, doncs. Era l'any 1900 i el reialme de Grècia, encara traumatitzat per les guerres d'independència contra Turquia, cercava la seva identitat en els essencialismes nacionalistes clàssics, en un cert fonamentalisme religiós –no hi ha, a Grècia, separació entre Església ortodoxa i Estat– i en el purisme lingüístic. Es podria dir que existien tres formes de grec que competien entre elles. La koine, el grec antic comú, totalment caigut en desús però ensenyat com a tal i, sobretot, llengua gairebé sagrada pel fet de ser la llengua del Nou Testament. La katharevousa –llengua purista–, forma de grec modern molt allunyada de la llengua parlada majoritàriament però que va dominar la vida pública i l'ensenyament després de la independència. El demòtic –llengua del poble–, forma de grec modern popular, més simple, que de mica en mica s'ha anant imposant i que és avui la forma oficial.

El 1900, doncs, la reina Olga va decidir fer traduir el Nou Testament, que existia només en grec antic, en katharevousa. L'oposició de l'Església va ser immediata, ja que es considerava que aquesta traducció equivalia a «una renúncia a l'herència sagrada de Grècia». Va caldre tot el pes de l'autoritat reial per fer acceptar l'oportunitat d'una tal traducció que, de totes maneres, romania incomprensible per la gran majoria del poble. Encoratjat per l'exemple de la reina, un escriptor, Alexandros Pallis, va decidir traduir el Nou Testament també en demòtic. I va provocar un terratrèmol. Acusat d'haver traït, blasfemat, insultat tant Grècia com la religió, Pallis, amenaçat de mort, va haver de fer-se discret. Havia estat prou astut, però, per entendre que el govern no gosaria condemnar la seva traducció sense condemnar de retop la traducció anterior de la reina Olga. Una part de l'Església ortodoxa també va intuir aquest problema i va intentar mantenir una certa neutralitat, sense gaire èxit, ja que aviat els estudiants van manifestar-se, cada vegada més nombrosos i indignats, reclamant l'excomunicació de tots els traductors dels Evangelis. I, el 8 de novembre de 1900, la confrontació entre manifestants i policia va degenerar, provocant vuit morts i la dimissió del primer ministre.

Unes setmanes més tard, la jerarquia ortodoxa va publicar un decret d'excomunicació de qualsevol persona que vengués o llegís els textos traduïts. Aquesta excomunicació no esmentava els traductors ni els seus comanditaris, permetent així a la reina Olga de sortir més o menys indemne d'aquest afer... Durant el segle XX, aquest tema va perdre importància i la qüestió lingüística a Grècia va centrar-se en l'enfrontament entre llengua purista i llengua popular, amb la victòria final, pel que sembla, d'aquesta darrera. Aquesta baralla, també bastant violenta, va fer passar a un segon terme la qüestió de la traducció de textos sagrats. O potser no tant, ja que la Constitució grega, que data del 1975, diu que «el text de les Santes Escriptores ha de quedar inalterat. La seva traducció oficial en qualsevol altra forma lingüística sense autorització del Patriarca queda formalment prohibida».