Espectacle en temps de crisi

Entre la rastellera de festivals, festivalets i festivalassos que omplen la programació d'estiu a la Catalunya turística en general i litoral en particular, heu de tenir gustos realment molt estranys per no trobar cap concert, actuació, representació teatral o espectacle de dansa que us faci el pes. No hi ha dubte que, qui més qui menys, totes les administracions i promotors privats que s'han dedicat a farcir amb la densitat acostumada les caselles del calendari que van des de mitjan de juny a finals d'agost, també han hagut de passar la tisora, el podall i la navalla de barber per no estirar el braç més que la màniga d'una camisa que aquesta temporada es porta ben curta, gairebé model armilla.

El resultat, excepte per a llepafils i torracollons vocacionals, no té gaire a envejar a estius anteriors. Hi ha força noms escrits amb els lluentons de la fama, un bon grapat de velles glòries que cada vegada són més velles i menys glòries, unes quantes propostes de qualitat i, en general, una línia encarada a la satisfacció dels estómacs artístics de més bon conformar però que tampoc passen amb un pollastre a l'ast mig cru i unes patates fregides amb oli vegetal reciclat. El públic català, i el passavolant que estiueja en places festivaleres de renom, especialment pels encontorns de l'Empordà, han anat educant el paladar a força de combinar consumicions lleugeres amb alguna queixalada de degustació més complexa. La cultura del festival estiuenc no ha deixat de ser una foguera de les vanitats on convergeix una fauna de pell recremada, lluentor d'orfebreria odontològica emmarcada per somriures encarcarats i una barreja de perfums cars i repel·lent de mosquits que omple els narius de manera gairebé asfixiant i espargida per un arsenal de vanos, ventalls i programes de mà. És cert que aquests escenaris encara destaquen pel fet que hi va més gent a ser vista que no pas a veure, i aquesta circumstància és una part gens negligible del secret de l'èxit de convocatòria que, any rere any, fa que aquests esdeveniments culturals i lúdic mantinguin l'anomenada.

Però no tot és cartró pedra ni aparador, i l'orella refinada i amb criteri també té lloc, tret que sigui al·lèrgic a les locions insecticides, en les butaques d'aquests festivals. La música clàssica hi és especialment ben tractada, amb uns quants programes d'altura amb Torroella de Montgrí com a festival de referència del ram. Hi ha ofertes una mica més pretensioses, altres de força desiguals, i unes quantes més que es podrien estalviar el pressupost i dedicar-lo a sumar esforços amb el poble del costat. Però millor no ser derrotista. Perquè seria injust i perquè seria perdre un trumfo que aporta un valor afegit a les tedioses jornades de sol i de platja, o de sol i muntanya, que ofereixen les nostres principals marques turístiques. No siguem aixafaguitarres. Tot suma, si és per mantenir una certa activitat, un cert dinamisme i una mica de banda sonora perquè aquesta travessia del desert de la crisi es faci una mica més de bon passar, encara que sigui a costa de tornar a tenir entre nosaltres els senyors Julio Iglesias, Raphael o Joan Manuel Serrat.