Ana Rosa i ‘don' Felipe
Abans-d'ahir, divendres, la periodista Ana Rosa Quintana, en el seu programa matinal, va entrevistar el conseller Felip Puig arran dels incidents del dia 15. Va tractar el conseller de “Felipe” cada vegada que s'hi dirigia. Sempre sorprèn que un programa d'aquestes característiques aculli tertúlies polítiques. El mateix periodista que ha estat parlant de la Pantoja i el seu fill, tot seguit es posa seriós, probablement diu “y ahora, cambio de tercio informativo” i introdueix el tema polític. No t'ho creus. Però és un programa matinal i tenen ben estudiat el públic que mira la televisió en aquestes hores. Per això, que algú com aquesta periodista, d'una manera palesa, tractés Felip Puig de “Felipe” no és casualitat.
No fa gaire temps, aquesta mateixa periodista de gran audiència, quan es va introduir un tema relacionat amb Catalunya i els drets lingüístics, va qualificar-ho de “chorradas”. Són actituds poc professionals –per una qüestió de credibilitat, un moderador mai no ha de deixar veure tan clarament què pensa– i profundament provincianes. Tant, que fins i tot afavorint-nos, ja que se'ls veu el llautó d'una hora lluny, no deixen de causar vergonya aliena.
Després de la que va haver d'entomar Josep-Lluís Carod-Rovira aleshores del “yo me llamo como me llamo, aquí y en China” a Televisión Española, els polítics catalans estan preparats i no cauen en la provocació provinciana i, per què no, clarament imperialista. Aquesta senyora, no cal dir-ho, no entrevistaria pas l'expresident dels Estats Units Jimmy Carter tot tractant-lo de “don Jaimito”. Però com que les actituds resistencials dels catalans, per ella, son “chorradas”, pèrdues de temps, cau en el profund provincianisme de fer amb un català el que no faria, per complex d'inferioritat, amb un francès. Rectifiquem, és possible que també es comportés així amb un portuguès, ja que el subconscient espanyol encara no ha paït la pèrdua de Portugal el segle XVII.
Aquesta provocació és la clàssica situació en què surts perdent, t'hi posis com t'hi posis. Si t'hi tornes, ets un intolerant sense sentit de l'humor, si no t'hi tornes, admets, de facto, la subordinació. Mala peça al teler. En qualsevol cas, el que queda clar és la incapacitat total per entendre mínimament en quin país viuen d'alguns periodistes madrilenys. I la sensació que rebem –i que emetem– és que ja no hi ha possibilitat de tornar enrere i retrobar-nos.
