Manca d'exemplaritat

Al final del règim felipista, els casos de corrupció del govern del PSOE van esgotar la paciència del personal i van obrir les portes a l'alternança política. I, realment, no n'hi havia per menys. El governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, aquell que signava els bitllets de la moneda de curs legal com a senyal de garantia, va ser sentenciat a pena de presó pels delictes comesos a través de l'empresa Ibercorp del seu amic, el síndic de la Borsa de Madrid. Naturalment la llei es va modificar ràpidament a fi d'escurçar la pena de privació de llibertat de l'il·lustre delinqüent, però la repulsa social no tenia remei. Després de la moneda, va ser l'ordre públic el que va caure en el màxim desprestigi. En efecte, Roldán, el director general de la Guàrdia Civil, va acabar també a la presó pels robatoris duts a terme en l'exercici del càrrec. Igual com la directora del BOE (Butlletí Oficial de l'Estat), que és allà on es publiquen les lleis perquè entrin en vigor. Podríem seguir evocant molts altres episodis sinistres, com ara, per exemple, aquella aparent persecució de la cantant Lola Flores, a fi de fingir que, a l'hora de pagar impostos, tots havíem de ser iguals. Cosa que, ben aviat, es va demostrar que no era certa quan alguns homes de confiança del secretari d'Estat Josep Borrell a l'Agència Tributària de Barcelona van ser imputats per acceptar suborns a canvi de perdonar impostos. Sense que, per cert, al principal empresari implicat li hagin dictat sentència després de 23 anys de tramitació judicial.

És interessant potser de constatar que ara que també tenim oberts tants fronts d'anticorrupció, els destinataris de la crítica social ja no siguin fonamentalment els governants. La protesta i la ràbia s'adrecen més aviat contra els titulars dels poders fàctics i financers que per visible abdicació i servil demostració de submissió d'uns poders públics subordinats, queden identificats com els qui manen de debò. I, per tant, és lògic que creixi el descontentament en constatar que dicten les decisions que han d'adoptar els governs, que obtenen rescats amb els diners dels contribuents, que eviten noves regulacions i que segueixen apujant-se les seves astronòmiques i obscenes retribucions. De fet, és en aquest terreny on l'opinió pública troba motius per considerar execrable l'absoluta falta d'exemplaritat d'uns personatges que han ocupat el poder real sense cap mèrit indiscutible i sense representar res ni ningú. Això sí, amb una desinhibida exhibició d'influència que fan palesa cada vegada que els convoquen a la Moncloa en versió 4 en poltrones o 12 i 18 en taula rodona, però sempre amb ostentació de qui mana a can Ribot. Un missatge que, després, es confirma amb la impunitat que a tots ells els ha concedit sempre la justícia espanyola. Recordem, si no, les prescripcions dels casos Alierta i nebot (per informació privilegiada en operacions de borsa de l'època Tabacalera) o dels Albertos que, ja condemnats i abans del perdó suprem, seguien presidint entitats financeres en contra del que estableixen les normes i el que s'hauria de derivar de les formes que marquen la tradició i la decència en uns mercats que reclamen confiança i transparència.

Tot plegat té a veure amb la junta d'accionistes que va celebrar el Banc de Santander dijous passat. A la taula presidencial hi havia el conseller delegat del primer banc espanyol, Alfredo Sáenz, que està condemnat i que ha demanat un indult i, mentrestant, segueix dirigint l'entitat. I també el president, Emilio Botín, que està denunciat per delicte fiscal i falsedat documental. Segons va declarar ell mateix, la cosa no representa cap problema, perquè ja s'ha ofert a pagar 200 milions d'euros i perquè, total, aquests milers de milions que la família Botín (hi ha cognoms que són una premonició), finalment, només són una bagatel·la que son pare es va endur a Suïssa durant la Guerra Civil i que va quedar com un compte dorment. A part que si declares voluntàriament només pagues la regularització de la part que no hagi prescrit. El que falla, però, en aquesta línia argumental és que la decisió de declarar no es va produir fins que una investigació dels clients del HSBC de Suïssa fos comunicada per França al govern Zapatero amb la llista dels implicats. Tanmateix, però, alguna discrepància en les xifres ha fet que la qüestió passi a la fiscalia i al jutjat abans que no es compleixi l'habitual prescripció. El cert és que la distingida família no es va acollir a l'amnistia de repatriació de capitals del 1991 (ministre Solchaga) i que, francament, veure els números 1 i 2 de la màxima entitat financera del país presidint l'assemblea com a denunciat i condemnat respectivament no fa bon efecte. Més aviat fa lleig i no inspira la necessària confiança que la crisi requereix.