La carn vol carn

“La carn vol carn, no s'hi pot con­tra­dir”, escriu Ausiàs March al segle XV. Cinc-cents anys després, el poeta Vicent Andrés Estellés bas­teix la millor com­po­sició lírica de la història, Els amants, i l'encapçala amb el vers del seu avant­pas­sat medi­e­val. El poder de la car­na­li­tat exis­teix des dels orígens i sobre­viurà fins al dia del judici final. Parlo, ja ho han vist, del tarannà irre­fre­na­ble del desig, de l'amor con­ju­gat en ter­mes sexu­als, dels pla­ers de la carn i de la sal­vat­gia de la fogo­si­tat.

Els dis­cur­sos pels quals con­for­mem la nos­tra iden­ti­tat sexual (hete­ro­se­xual, homo­se­xual, bise­xual) i les sen­sa­ci­ons a par­tir de les quals sen­tim plaer o dolor (orgasme, sado­ma­so­quisme) són con­cep­tes que ads­cri­vim al nos­tre ima­gi­nari de manera incons­ci­ent, però en rea­li­tat són for­mes de micro­po­der a par­tir de les quals el nos­tre jo és con­tro­lat per instàncies supe­ri­ors. Per què ens han de repri­mir i con­tro­lar fins i tot la nos­tra sexu­a­li­tat? La tra­dició, els este­re­o­tips caducs, els òrgans d'emissió del dis­curs --com els polítics o l'església-- ens han fet més mal que bé. Reta­lla­des també aquí? Si us plau, no em facin riure.

Som sen­tit. Som emprem­tes de carn a la pell. Només hi ha un exer­cici plau­si­ble a l'hora de subs­ti­tuir la carn: voler-ne més. I no em refe­reixo pas a un deter­mi­nat com­por­ta­ment mamífer enca­mi­nat a la còpula lli­ber­tina. Massa lírica amo­rosa, exces­siva ten­dresa tova, ens espanta i ens fa vul­ne­ra­bles. Qui en té la res­pon­sa­bi­li­tat, d'aital sor­di­desa? Si ens volem men­tir a nosal­tres matei­xos, i con­ver­tim aquest cúmul de sen­sa­ci­ons epidèrmi­ques en allò que mal ano­me­nem sexe, el que fem és, pro­ba­ble­ment, trans­for­mar la llum en carn. Ales­ho­res, il·lusos, ens sem­bla que estem més tran­quils...

Massa sovint ens ama­guem en capes i capes de patrons i de mar­ques en forma d'això no pot ser, de no estem en l'edat i tot això i allò. Tan­ma­teix, en rea­li­tat, el que se'ns dóna més bé –i al mateix temps, el que ens dicta la natura pròpia– és rodo­lar per terra, enmig de mos­se­ga­des i saliva, d'ulls des­fer­mats i de lla­vis ardents.

Ras i curt: el desig no accepta ordres ni impo­si­ci­ons foras­te­res. Mana i manarà sem­pre. Afor­tu­na­da­ment, no s'hi pot con­tra­dir...