Bella República

Cap temps millor que el passat; diria un Proust amb feina als dits. Convidar el lector a un passeig, curt per la memòria, en aquest cas la meva; no és una pretensió sinó, com deia, un joc de dits. Vaig conèixer Manuel Lazareno de la mà de qui seria el meu mestre i amic a la BBC, Walter Acosta. En aquesta trobada em preguntà per Catalunya, per Espanya, per l'enyorada pàtria, i em parlà d'un poeta català amic seu i que també havia traduït per a la BBC: Domènec Perramon i Torrus. Manuel Lazareno era un gran músic i un més gran republicà; pertanyia a una aristocràcia de la ment que podia viure i crear sense rancúnia; malgrat ara més aviat ens inclinaríem per afirmar que l'exili intentà eixugar-li la sensibilitat. Tot i amb això, a Anglaterra se'l recorda per una excepcional versió musical d'El Quijote, transmesa per la BBC, i per un ballet presentat en el Sadler's Wells de Londres. Però una de les memòries més compartides per la gent que el va tractar rau en les gires, per tota la Gran Bretanya, del seus cors de nois i noies bascos. Manuel Lazareno era deixeble de Conrado del Campo i juntament amb Robert Gerhard és un dels músics a l'exili de més renom; Gerhad fins i tot diuen que és anglès, pel cognom, clar. Lazareno era una mica més difícil d'entendre i menys donat a la fraternitat que Gerhad. Per a ell la República havia estat el somni més pur i el més compartit per la seva generació. No entenia la utopia socialista i menys allò que “el fi justifica els mitjans”. Manuel Lazareno va tenir amics il·lustres entre els republicans en l'exili, com per exemple Salazar Chalepa, de qui ens hauríem d'ocupar i tractar de refer la seva feina, com a cònsol republicà a la ciutat de Glasgow, abans del 1939, o recuperar la seva feina literària, malgrat el dolor de veure com Anglaterra reconeixia el govern del general Franco.

Però seguim amb Manuel Lazareno, qui tenia amistat amb Luis Cernuda. A mi, ja m'havia expressat, però, la seva admiració per la poesia catalana i ja havien sortit els noms de Llull i Verdaguer. Ell havia escrit per a la BBC una òpera sobre Colom i esmentava sovint la musicalitat de les lletres de Verdaguer. Evidentment l'Atlàntida de Mossèn Cinto havia calat ben endins en l'imaginari cultural de la seva generació. Aquesta dèria per la poesia catalana, el va relacionar amb un poeta nascut a Canet de Mar: Domènec Perramon; també ens hauríem d'ocupar d'aquesta relació i d'una obra titulada: Cantata a la Pau, amb versos de Perramon i música de Lazareno. Aquesta peça musical precedeix, per més de vint anys, el famós Himne a la Pau amb música de Casals i lírica del poeta WH Auden.

Historiadors han afirmat que la República va ser un intent fallit de govern. No tinc cap pretensió d'explicar el contrari, però sí he d'entendre que cap gesta memorable, sigui pública o privada, mai no s'ha endegat des d'un bany de certeses. Abraham Lincoln afirmà profèticament, fa més de cent seixanta anys: “ Veig en un futur proper una crisi econòmica gegantina que em fa patir i tremolar per la seguretat del meu país... Les corporacions econòmiques s'han entronitzat en una era de corrupció dins les altes esferes que es secularitzarà en un poder monetari i que prolongarà el seu regnat, tot influint sobre els prejudicis de la ciutadania, fins que la riquesa s'afegeixi a unes poques famílies i, finalment, la República sigui destruïda”. Sembla que els darrers esdeveniments econòmics no són tan extraordinaris com es pretén. Als Estats Units la República trontolla, però no s'ha destruït. A Espanya es va lapidar.

Les inquietuds d'aquells que havien servit la República haurien de ser motiu d'estudi i meditació entre Espanya i Catalunya, abocades a la destrucció per la lletra petita; no amb l'acarnissament d'una Guerra Civil, però una meditada destrucció de totes maneres. Espanya ha perdut els sentiments universals i Catalunya s'arrossega entre una demència senil i una fixació econòmica que es converteix en una pastanaga i argolla, al mateix temps. Una simbiosi no vista a la resta d'Europa que, a poc a poc, desperta, per adonar-se que aquella República que deixava fer als catalans, era més llesta i avançada que aquesta Espanya que solament coneix l'espoli com a forma de governar. Deia al lector que aquest passeig era personal sobre la memòria d'una gent que va saber reconèixer valors comuns i va saber fer un somni transversal: el de una bella República.