Desfer benestar
Parlem clar i net, i donem a la discrepància dialèctica la prevalença que li correspon en el sistema parlamentari (de parlar), que és la democràcia a seques. Es pot fer país en la Catalunya actual desfent benestar? La resposta reflexionada no pot ser cap altra que un no rotund. El benestar constitueix un component essencial de la cohesió social d'un país i no es fa país sense cohesió social. El mar, els boscos, els parcs naturals, els barris, la cultura, els funcionaris, els alumnes, els investigadors, la gent gran, les persones amb dependència... gairebé res ni ningú no escapa a un programa de retallada de recursos públics que, a sobre, no figurava en el programa electoral dels qui avui ens governen.
La bella divisa Fer país no dóna dret als qui la tenen sempre a la boca a apropiar-se'n del contingut, a pontificar sobre quins en són els valors, principis i deures, quina és la jerarquia de necessitats que cal atendre i quins són els béns i serveis que cal promoure. És cert que qui governa té el privilegi d'avançar una proposta sobre què s'entén per fer país, però no en té l'exclusiva; el país –la nació– és cosa de tots. Justificar-ho tot en nom del bé del país –i, en concret, qui ha de suportar la càrrega de les retallades–, com si de concepció del país no n'hi hagués més que una, és, si més no, una deriva antinacional. Cap altre projecte polític no exigeix un consens social tan ample com el de fer país.
El pensament neoliberal dominant ha imposat la idea (falsa) que per sortir de la crisi i crear ocupació cal –no hi ha altra solució, diuen– retallar el benestar col·lectiu reduint la inversió social i aprimant els serveis públics, alguns fins a l'anorèxia. El executors governamentals a Catalunya de tal noció afirmen que les retallades són conjunturals i transitòries i que, quan es pugui, es recuperarà el que ara s'escapça. L'experiència ens mostra que allò que es perd en el pla de les conquestes socials no es retroba, si no hi ha un canvi de cicle polític i, així i tot, amb prou feines. Els nostres governants es limiten a negar l'evidència de les seqüeles de la seva política. Les crítiques es contesten amb bones paraules i amb invocacions moralistes a la primacia del país sobre els interessos particulars. La resposta a les desgràcies previsibles o ja en curs és simple i emfàtica –“això no passarà”–, i s'hi afegeix un inquietant anunci, que es fa difícil no entendre'l al revés, “no desmantellarem l'estat del benestar, el protegirem”.
La prudència –si no voleu dir-ne distribució equitativa de les càrregues– aconsellava no tocar el tronc de l'estat del benestar: sanitat, educació, benestar social i família, i cercar l'estalvi en altres partides pressupostàries i, naturalment, en despeses sumptuàries i supèrflues. Les més de mil esmenes parcials presentades per l'esquerra a la llei del pressupost segur que inclouen alternatives viables. El govern dels millors ha estat poc original. L'acarnissament amb els serveis sanitaris és sentit per molta gent com una destralada a la seguretat personal.
Poca broma, doncs, amb la sanitat pública. Eliminar llits hospitalaris, tancar quiròfans, reduir personal sanitari, és una mesura molt greu per les conseqüències negatives immediates i l'ansietat que provoca. La llista d'espera per a les intervencions quirúrgiques, que ja era desesperant, doblarà el temps d'espera. Milers de persones queden automàticament expulsades del centre de l'estat del benestar. El dilema amb què es troben, i se'n publiquen testimonis escruixidors, es humiliant per a ells i socialment regressiu: hauran d'escollir entre seguir desesperant –i algunes quan per fi els toqui ja no hi seran– o anar-se'n, si poden, a la medicina privada.
Assistim a una veritable contrareforma que desfent benestar desfà país. La llei de simplificació administrativa, pseudònim de desregulació, anomenada llei òmnibus, i la llei d'acompanyament dels pressupostos apleguen les tesis normatives de la contrareforma, compartida per la dreta espanyola, aquella que proclama que “tindrem l'estat del benestar que puguem permetre'ns”, mentre s'erigeixen ells, com els d'aquí, en els definidors del que ens podem permetre.
