Només és futbol, no ho espatllem

El partit no va ni poder acabar. El públic va envair el camp, la policia va començar a carregar i vés a saber com va ser la nit ahir a Buenos Aires. S'havia consumat el descens del River Plate, una tragèdia per a la meitat d'Argentina. El River Plate ja havia hagut de tornar a Buenos Aires amb protecció policial després de perdre per 2-0 en el partit d'anada de la promoció de descens al camp del Belgrano de Córdoba. L'amenaça que tenien eren els seus propis aficionats, que al final del partit havien intentat agredir alguns jugadors per la derrota. Ahir es jugava el partit de tornada, en un ambient molt tens i amb agressives protestes prèvies dels aficionats davant la seu del club. Quan es va consumar el descens de l'equip la frustració va degenerar en violència. Ahir no va guanyar ningú a Buenos Aires. Va perdre el futbol. Són mals dies per al futbol.

El dia abans el Reus, com el Belgrano al Monumental, no va poder celebrar com hauria volgut al camp del Comarca de Níjar el seu retorn a segona B, ja que l'afició local va ser molt hostil i al final fins i tot hi va haver na agressió a un jugador reusenc. El rival i el seu públic van dur l'agressivitat al límit. No se'n van sortir, però van fer un altre flac favor al futbol.

El final de temporada és el moment en què els millors guanyen els títols o assoleixen els objectius, però també és l'hora de les frustracions per als que no els assoleixen. No aconseguir pujar, perdre una final o caure en el descens no són situacions agradables, però formen part del joc. Però costa que s'entengui així. A part del prestigi esportiu hi sol haver diferències econòmiques molt importants entre guanyar o perdre, entre pujar o baixar. I això accentua el dramatisme fins a límits perillosos. Més que res, perquè torna portar el futbol al terreny de la violència. Els mitjans van plens aquests dies de situacions pernicioses per al futbol.

La setmana passada mateix es va viure un altre episodi lamentable en la final de la Copa Libertadores. Els jugadors del Santos i el Peñarol van muntar una batalla campal al final del partit, en què s'havia imposat l'equip brasiler. La figura del Santos, el jove Neymar, va ser un dels més actius. El jugador, pretès per clubs importants, havia marcat un bon gol, l'havia celebrat evocant la seva propera paternitat, tot i que amb prou feines té 18 anys, i va repartir unes quantes puntades de peu durant el partit i al final. No va ser l'únic, però milions d'ulls de tot el món es van projectar sobre ell, i no només perquè és un futbolista singular.

Pocs dies abans també s'havia pogut comprovar que la novetat en la lliga espanyola d'adjudicar la tercera plaça d'ascens de segona A a primera divisió en un enfrontament directe potser s'haurà de revisar. El doble enfrontament entre l'Elx i el Granada va deixar uns quants episodis d'alta tensió i de violència verbal i física que van deixar fins i tot en un segon pla la l'emoció i la incertesa pel resultat final. La substancial diferència entre poder jugar a primera (tots dos clubs, molts anys després de l'última vegada) va carregar l'enfrontament d'una violència totalment innecessària. És clar que en la creació d'aquest clima també hi té a veure la formació que els jugadors hagin tingut.

Sovint, però, el problema és a la graderia. Un exemple recent: a la lliga russa l'afició del Kirília va llançar plàtans al veterà Roberto Carlos, actualment jugador de l'Anxi Makhatxkalian. No era, a més, la primera vegada.

Dijous passat vaig tenir la sort de poder assistir al sopar de cloenda de la temporada dels equips del CF Damm. Més de tres-cents nanos entre 6 i 18 anys, que van aguantar amb una bona educació palpable les més de tres hores que va durar l'acte. I que al camp també els la inculquen, tant o més que els conceptes futbolístics. La Damm, com se sap, només té equips de formació, i ja fa dècades que fa molt bona feina amb tots els joves que passen pel club. En la revista que va repartir durant el sopar, a més, hi havia un article del responsable de la secció de Barça d'aquest diari, en Ferran Correas, en què parlava de la seva experiència com a entrenador de nens a la Penya Barcelonista Anguera. Entre les normes que tenien, n'hi havia una d'especial: si el pare d'un nen de l'equip insultava algú, l'entrenador substituïa el nen perquè s'enfadés amb el seu pare per haver jugat menys. La mesura solia funcionar bé. I no només s'educava bé els nens, sinó que l'educació també arribava a la graderia.

Si no s'entén que el futbol només pot anar per aquest camí, serà el que no ha de ser. I hi perdrem tots.