opinió
El miratge de l'Espanya eterna
Una reestructuració inesperada de les freqüències televisives m'ha alliberat del vici de sintonitzar algun cop al dia les dues o tres emissores privades que algú paga per fomentar la crispació política, l'odi a les ideologies discrepants i l'insult constant i cridaner. Algun dia, potser, posaré al dia el meu televisor. Però de moment s'haurà d'esperar. Aquell punt de masoquisme que, de petits, ens feia gaudir de la dent adolorida fins que queia, s'ha transfigurat en passades de zàping per debats que volen semblar polítics o esportius però que serveixen únicament a campanyes de propaganda barroera, cínica, constant contra tot allò que discrepi de la imatge obligada de l'Espanya immortal, essencial, sagrada, que han heretat, només ells, d'heroics avantpassats i que deu tenir una línia de continuïtat subterrània des de les guerres carlines fins a la fundació de l'Aznar, tot passant per la dictadura de Primo de Rivera, el Bienni Negre, la guerra civil i el règim de Franco.
Seria massa aventurat creure que aquestes emissores marginals han fet forat en la societat espanyola. Probablement només serveixen de comparses en la gran representació pública que protagonitzen, amb èxit creixent, els diaris i les ràdios del que aquí anomenem despectivament “la caverna mediàtica” que senyoreja Madrid. Una representació pública que intenta enviar-nos a l'Espanya de la crispació que hi havia abans de la proclamació de la República, quan dues concepcions de la societat lluitaven a mort per imposar els seus criteris per construir un futur. Els uns somniant a mantenir els privilegis feudals d'un país rural i miserable i els altres imaginant la supremacia de les classes populars, amb el mirall de la revolució socialista soviètica. Dues concepcions que es concretaven en dictadures: la feixista o la comunista.
Revisió constant
Des de moltes tribunes s'intenta oblidar que Espanya s'ha transformat, que s'ha imposat una classe mitjana moderadora, la que va fer possible la transició pacífica. Es revisa constantment la història. No és anecdòtic que la Real Academia de la Historia proclami –amb diner públic al darrere, que és el més greu– que Franco no imposà una dictadura, sinó “un règim autoritari”. Cal oblidar, cal que la gent oblidi, els llarguíssims anys que el país va viure el somni nazi, desnaturalitzat, això sí, per la peculiar personalitat del Caudillo, que imaginava una pàtria menada com una caserna i governada per sergents de les tropes africanes.
El llibre de Paul Preston, guanyador del premi Jaume Sobrequés, publicat fa pocs dies, El genocidi espanyol permet repassar amb equanimitat la història convulsa del segle XX en una Espanya que encara païa la pèrdua de les restes de l'imperi i que buscava fórmules per incorporar-se a la modernitat. Preston juga net i es limita a acumular dades i més dades que permeten conèixer i entendre la greu problemàtica del moment, els interessos i els privilegis que estaven en joc, els errors i els encerts de les dues bandes, i, sobretot, el tramat social subjacent que explica, si no justifica, els sagnants esdeveniments que van marcar aquesta etapa. Es va vessar molta sang. Mireu, el primer capítol del llibre comença així: “El dia que va rebre la notícia de la rebel·lió militar al Marroc, un terratinent de l'aristocràcia de la província de Salamanca... va ordenar als jornalers de la seva finca que es posessin en fila, en va triar sis i els va matar a trets per donar una lliçó als altres”. Queda clar amb aquest inici que la història que seguirà, la nostra, serà dura i descarnada, que ens parlarà d'un temps en què la vida deixà de tenir valor per a molts, a totes dues bandes, i en què molt sovint la revenja, l'odi acumulat i els interessos particulars marcaven les línies de la política.
El llibre que us comento travessa els tres anys de guerra, explicant detalladament els fets documentats a les dues bandes de les trinxeres, i s'allarga en el terror de la postguerra. Acaba als camps de concentració nazis, on moriren milers de presoners espanyols republicans, atrapats per la Segona Guerra Europea en la seva diàspora dels vençuts. Potser els acadèmics de la història haurien de fullejar el treball de Paul Preston abans de preparar una nova edició del seu diccionari.
Al lector que, per edat, no pot conèixer què va ser el règim autoritari “però no una dictadura” probablement li expliqui també les coses un altre llibre recent,On ningú no et trobi, d'Alicia Jiménez. Novel·la premiada amb el Nadal, molt ben documentada, ens ofereix una visió realista i planera de la vida quotidiana a la Catalunya del primer franquisme, resseguint la història certa del darrer maqui, la Pastora –va néixer i viure bona part de la seva vida com a dona, essent, malgrat tot, un home– i la ficció de dos investigadors que proven de seguir-li les passes per terres del Maestrat. Tot el pes de la dictadura –de la repressió, de la por, de la misèria, de la injustícia, de la baixesa– plana sobre els personatges fins al darrer moment.
Els dos llibres haurien de servir de vacuna definitiva contra l'Espanya eterna que ens prediquen tan sovint. I cal saber que la crispació a què intenten portar el país acostuma a tenir gravíssimes conseqüències.
