Demagògia o bona praxi política?
En l'anterior ple del Parlament de Catalunya, celebrat el 15 i 16 de juny, vaig ser acusat dos cops de “demagog” i en una altra ocasió de “populista” des de la tribuna. Si ho hagués estat per un col·lega en un cos a cos, la cosa potser no tindria més interès. Però el fet que l'acusació vingués de tota una vicepresidenta del govern crec que mereix una petita reflexió. L'acusació la va fer en un moment en què jo defensava, en una pregunta al govern, que es fes públic (explícitament) quant guanyem tots els diputats (i per què). També demanava que des de les institucions s'implementés una política d'austeritat salarial que comencés des del mateix Parlament i aglutinés tots els alts càrrecs de la Generalitat. Això era demagògia?
En els temps que vivim, crec que els parlamentaris tenim un paper clau a l'hora de fer renéixer la confiança dels ciutadans en la política. Si no ho aconseguim, ho tenim clar. Com poden Mas i els seus consellers retallar dràsticament en Educació i Salut –en obediència a la teràpia de xoc exigida pels mercats– i no mostrar el mateix esperit de sacrifici a casa seva? Com poden justificar que els polítics catalans, amb –ai las!– tants pocs poders, siguin els més ben pagats de l'Estat, cobrant el president més que Zapatero? De fet, no calia el moviment dels “indignats” per esbrinar l'esvoranc que s'ha obert entre polítics i població, indignada o no. En tot cas, hem d'agrair-los el fet que hagin posat el dit a tantes llagues. Ja des del primer dia que va entrar al Parlament, Solidaritat Catalana per la Independència ha mantingut una actitud ferma en aquest sentit. Ens hem interessat per aquells temes que més afecten la gent, denunciant la llei d'hipoteques, els sous dels diputats, els abusos de poder i la falta de transparència, temes que han estat a l'agenda aquestes darreres setmanes, però també des d'abans del 15-M. I com a leitmotiv, la persistent denúncia que fa SI a la desgana que té CiU a l'hora de fer front a la persistent sagnia fiscal que està corsecant el nostre país i contra el qual no podran fer res ni el pacte fiscal ni la vergonyosa deriva cap al pacte amb el PP que CiU està protagonitzant.
Potser el més significatiu de les acusacions de la vicepresidenta contra aquest modest diputat és que ella interpretés que la meva tesi anava contra ella o contra els seus. No hi anava. Anava contra tota una manera d'entendre les coses. No pot ser que tinguem un Parlament de nyigui-nyogui, sovint incapaç de superar la xerrameca i els focs d'encenalls, i que tot això ho autopaguem a preu d'or. Tindrem uns sous dignes els diputats quan ens ho guanyem, quan aconseguim per a aquest país un estat amb uns autèntics poders, una capacitat real per incidir i decidir en els problemes de la gent, i no, com ara, que no podem decidir ni on col·locar una piscifactoria a la badia de Roses!
Del que s'hauria de preocupar la vicepresidenta, doncs, no és de la possible “demagògia” d'un humil parlamentari sinó de la trista realitat que l'actual govern no hagi pogut retallar un cèntim de l'espoli fiscal descomunal que s'enduu cada dia Espanya de casa nostra en forma d'impostos que no tornen. En aquest sentit, Solidaritat (SI) ha fet 31 esmenes parcials a la llei de pressupostos del govern de Catalunya orientades a reduir un 20% les retribucions de totes les persones designades discrecionalment per a càrrec públic de la Generalitat i a tots els organismes que en depenen, enumerant en cada cas la totalitat dels càrrecs que cadascuna d'elles ocupa i la retribució que li correspon per cada càrrec, incloent-hi dietes, compensacions i qualsevol altre concepte, així com les despeses que cada any li siguin abonades.
És això demagògia, senyora vicepresidenta, o una bona praxi democràtica?
Diputat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a Girona