El «llur», encara és nostre?

Quan, adolescent, vaig adonar-me que el català normatiu utilitzava la forma possessiva de la tercera persona del singular (el seu / la seva...) també per la tercera persona del plural, em vaig atabalar una mica. Si diem: «Han celebrat la seva festa de casament» es pot entendre que «la seva» es refereix a més d'una persona, però una frase com: «A davant dels acadèmics, l'orador ha subratllat els seus errors», em sembla que no aclareix ben bé de qui són els errors en qüestió... Tot i que permeti més precisió, llur cau en desús. De fet, sembla que faci tant de temps que hagi caigut en desús que Pau Vidal, al seu llibre En perill d'extinció, 100 paraules per salvar (ed. Empúries) inclou la paraula llur però ho fa reconeixent implícitament que no serveix de res fer cap esforç per salvar aquesta paraula, i explica que de les cent paraules que proposa salvar és l'única que no ha sentit mai emprar espontàniament. Un viatge per les terres cremades de la Catalunya Nord li podria valdre d'esmenar aquesta cruel mancança (a condició, és clar, de trobar catalanoparlants, cosa cada vegada més complicada, aquí dalt). A la Catalunya Nord, el llur és estès i generalitzat a la llengua parlada. Al punt que sovint, per analogia amb les altres formes possessives, inclou l'article preliminar: «S'ha mort el llur gos», «Han venut la llur casa». També per analogia es pot sentir fins i tot, en certes comarques: «Ha vingut la llura filla».

Antoni Maria Badia i Margarit, a la seva Gramàtica de la llengua catalana (ed. Proa) explica que la recuperació acadèmica moderna de llur s'ha fet a partir de textos antics i no de l'ús corrent. I afegeix que «hi ha motius per creure que 'llur' no fou mai una forma arrelada de manera pregona i universal al nostre domini lingüístic: la filologia forneix abundoses mostres de 'llur' emprat erròniament». Reconeix que la Catalunya Nord constitueix una excepció a aquesta situació però afirma que «el possessiu rossellonès s'explica pel poderós influx del francès oficial». He de confessar que aquesta afirmació, sobretot pel fet de venir d'un dels gramàtics catalans més notoris i influents de l'època contemporània, va ferir-me una mica. Em va fer pensar que, vist del sud, es podia creure amb una certa facilitat que qualsevol tret particular del català septentrional ve, de manera mecànica, de la influència del francès. Com si no tinguéssim, aquí dalt, cap geni propi, cap capacitat d'invenció, cap peculiaritat que no fos importada. La nostra manera particular d'usar el llur que, justament, no s'adiu a la manera francesa d'emprar el leur, em fa intuir que en aquest cas la influència francesa no té res a veure amb aquest ús. I, de fet, Joan Coromines afirmava la mateixa cosa al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana: «No és menys mancada de fonament la suposició d'alguns que la conservació de 'llur' hagi estat deguda ni ajudada per la influència francesa».

Tot i això, els entesos expliquen que la substitució de llur per el seu / la seva ja es pot notar a l'edat mitjana i, és clar, mai no m'atreviria a negar que es tracta d'una evolució profunda de la llengua. Ara bé, malpensat com sóc, em dic que la situació contemporània d'aquest pobre llur agonitzant seria diferent si l'espanyol tingués pronoms possessius diferents per a les terceres persones del singular i del plural. I fins i tot diria que si una mica arreu existeix un intent potser desesperat però tossut de salvar aquest llur deu ser perquè es percep que la seva desaparició té alguna cosa a veure amb la influència asfixiant que exerceix la llengua espanyola sobre la llengua catalana.