ERC: imprescindible i amb futur

No hi ha enemic pitjor que nosaltres mateixos, les nostres enveges, misèries, febleses i complexos. Durant la seva història, Esquerra ha passat de tot i més. Però cal tenir en compte que avui som on som, en la nostra construcció nacional, gràcies, en bona part, als homes i les dones d'aquest partit i els seus entorns, que han fet possible la normalització de l'independentisme i d'una esquerra nacional. ERC, doncs, és una eina que ha estat eficaç, que ha resistit la problemàtica caïnita d'alguns dels seus dirigents però, més important encara, ha aguantat l'ofensiva conjunta més gran soferta per una força política de l'Estat, els seus aparells, les seves clavegueres i els poderosos de la seva pròpia nació.

Esquerra té un espai reduït, si es vol, però aquest és molt extens territorialment. Ha consolidat milers de militants que són fonamentals a cada barri, vila o ciutat per fer la construcció nacional. ERC acaba de complir 80 anys. Uns anys que han estat plens de clarobscurs. Però els països no poden inventar-se, dia sí dia no, noves forces polítiques. Es necessita solidesa, experiència, patacades, escarments, victòries. I tot això és ERC. Ens trobem en un moment històric, i el partit de Macià i Companys té el repte d'encarar el segle XXI i d'esdevenir el pal de paller de l'independentisme, l'esquerra nacional i també, molt important encara, el republicanisme, valor molt oblidat en la nostra societat.

Si només evoquem l'acció de les darreres dècades, ERC ha estat fonamental

per a la normalització i l'increment de credibilitat que, a hores d'ara, atresora l'independentisme. A més a més, ha fet pedagogia a l'interior del país, en el sentit de fer entendre a tothom la importància i la necessitat de poder decidir el nostre futur com a col·lectiu, d'ésser dipositaris de la nostra sobirania. Una pedagogia que cal esmentar que ve de lluny. A principis dels 90, va començar la campanya de sensibilització sobre les balances fiscals i el dèficit fiscal. Recordem el gran acte del 23 d'abril del 1993, Concert per al Concert. Aquesta reivindicació no només va impregnar la societat civil, sinó també entitats com la CECOT, FemCat i el Cercle d'Economia, entre d'altres, i molts dirigents de bancs i caixes catalans i fou també la guspira que va despertar la reivindicació fiscal a CiU i els seus entorns.

D'altra banda, ERC també va continuar consolidant un dels valors fonamentals: la nostra cohesió nacional, el Catalunya un sol poble. Una tasca que era la continuació de la feina feta pel PSUC, el moviment obrer, el president Pujol i l'Assemblea de Catalunya. Esquerra ha intentat portar els valors de Catalunya un sol poble a tot el país i una de les operacions d'aquesta estratègia, tot i que discutible, fou la de fer president de la Generalitat José Montilla. ERC i la seva acció ha fet i fa un gran servei a la credibilitat i la normalitat institucional de l'independentisme. L'ha portat a totes les instàncies: al Parlament, al govern del nostre país, a les diputacions, als consistoris municipals, als consells comarcals i també a les institucions de l'Estat, al Congrés dels Diputats i al Senat.

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, és i ha de continuar essent una

eina sòlida i plural com ho és la federació de Convergència i Unió. Unes formacions que han de tractar d'ésser hegemòniques en els seus respectius espais ideològics, per tal que, de manera conjunta, puguin impulsar la majoria social i nacional necessària perquè el nostre país pugui assolir la seva plenitud nacional i esdevenir un estat en el marc de la Unió Europea. Ara, després de la patacada patida per Esquerra a les últimes eleccions nacionals i municipals, hi ha qui creu que el que toca és tornar a començar, fer foc nou. Res més lluny de la realitat! Seria una nova i gran equivocació. Hem començat de nou massa vegades. El que cal és que els militants, els simpatitzants i els independentistes en general vegin que les sigles històriques d'ERC recobren la pluralitat, la il·lusió, la frescor, la coincidència i la complicitat envers un projecte que ens ha de portar a la independència. Toca sumar. Ens hem d'oblidar, per sempre, del restar.

Feta la reflexió, he de dir que, volgudament, no he posat noms i cognoms de cap dirigent independentista, perquè sóc del parer que, en aquest projecte, no és que hi càpiguen tots, és més, és que ens hi calen tots. Els que ara militen a ERC, els que hi han militat, els que ara militen en d'altres formacions i organitzacions independentistes. En definitiva, tots són molt importants, no hi sobra ningú. Ara bé, dit això, també vull deixar ben palès que en aquest projecte no hi necessitem freakies, provocadors, submarins, salvadors de la pàtria o oportunistes. Com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible, i si realment volem construir un estat i assolir la independència, això requerirà molts i molts patriotes que tinguin voluntat d'arriscar-se o de fer un pas enrere, quan toqui. Cal també que la força fonamental d'ERC busqui consolidar l'espai de l'esquerra nacional amb sectors que avui encara militen al PSC, a ICV, i per què no, al sector seriós dels “indignats”, als quals no cal donar més importància de la que tenen, però cal no deixar-los de banda, perquè, si no, enfortim la quinta columna, que segur que l'Estat i les seves clavegueres inflarà per tal de barrar el pas a l'independentisme, tot desprestigiant-lo.

Com a consideració final i bàsica, cal dir que els homes i les dones d'ERC que es posin al capdavant del partit han d'ésser conscients que tindran l'Estat en contra i que aquest, que ara no pot exercir la violència històrica de sempre, utilitzarà tots els mitjans i les estratègies possibles per destruir-los, enfrontar-los, enfonsar-los, dividir-los. Cal, doncs, que la direcció passi a mans de persones fortes, resistents... ERC, doncs, ha de deixar de portar un lliri blanc a la mà i passar a portar una rosa vermella, plena d'espines, per utilitzar-les i clavar-les, si cal, a qui vulgui anorrear-los.