Ara n'hi diuen de cartera

L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat ha revifat el debat mediàtic sobre les ganes que tenim els catalans d'independitzar-nos d'Espanya. Hi ha tres dades clau: el 42,9 per cent dels enquestats votarien a favor de la independència de Catalunya, un 28,2 per cent ho farien en contra i hi ha un 75,1 per cent de catalans que estan a favor d'un sistema fiscal propi com el que tenen el País Basc i Navarra. Aquest darrer percentatge és el que ha fet dir a molts comentaristes que, de fet, l'independentisme que creix és el de la cartera més que no pas el de la bandera; la conclusió següent deurà ser que si l'independentisme augmenta és per culpa de la crisi econòmica i que, per tant, és una mera qüestió de temps: morta la crisi, mort l'independentisme.

Trobo que aquest argument és molt miop. I d'una ignorància fascinant, que només s'explica per la tendència malaltissa de valdre'ns dels tòpics que tenim més a mà, per més tronats i falsos que siguin. I doncs què: darrere de tots els processos d'independència hi ha hagut sempre un motor econòmic que les ha alimentades, però no n'hi ha hagut tampoc mai cap que no s'hagi alineat darrera de cap bandera, llengua o un qualsevol altre símbol nacional. Ara que, ben pensat, la majoria de vegades, els principals arguments per a la independència nacionals els han fornit les metròpolis i els sectors que hi són més aferrissadament contraris.

Ja poden anar dient aquells que creuen que l'independentisme d'ara és una febrada de cartera. S'enganyen tant com aquells qui, el Partit dels Socialistes de Catalunya, per exemple, preferirien que el CEO s'hagués estalviat fer la pregunta. Amb la seva actitud demostren que són ben conscients de quina resposta s'hi havia d'obtenir, però viure d'esquena a la realitat no l'ha canviada pas mai. Després s'exclamen del que els passa quan en realitat encara els passa ben poc.

El debat per la independència de Catalunya no és pas tan difícil d'emmarcar i les raons que hi pot haver per a voler-la no són tampoc gens complicades de comprendre. Catalunya és una nació i té dret a decidir si vol recuperar la independència que li van arrabassar fa tres-cents anys i refer tants camins com li van desfer i estroncar. Que fins ara no l'hagi pogut exercir o que cada vegada que ho ha provat n'hagi sortit més malparada que no pas estava, no vol dir que no el tingui. El dret a l'autodeterminació és un dret universal que tenen tots els pobles, no cal que ningú els el reconegui i atorgui.

L'independentisme fa dècades que creix, no és pas un fenomen d'avui ni de la crisi econòmica actual. La causa primera i última és que amb Espanya, la de dretes i la d'esquerres, no hi ha res a fer. Si ara emergeix amb una força decisiva és perquè ja s'ha arribat al cap del carrer.

El pacte constitucional de la transició ha resultat ser una enganyifa. Tots els ponts federals o confederals, digueu-n'hi autonòmics si més us plau, els han esberlats i el dilema ha quedat plantejat entre assimilació o independència (que, de fet, és del que s'ha tractat sempre). I arribats en aquest punt, tocarà decidir-se més aviat que tard. I sí, la conjuntura econòmica hi afegeix urgència, és clar.