Power Point

Les coses són tan tristes, miris cap on miris; els titulars, tan durs; la lletra petita, tan despietada, que trobar una notícia com la de la fundació, a Suïssa, del Partit Anti-Power Point, ens provoca uns impagables quinze minuts d'alleujament, i ens convida a mirar amb humor un fenomen que en els darrers temps ha anat agafant cada cop més volada, sense que se sàpiga ben bé per què. Els fundadors del partit argumenten que aquest programa informàtic, que s'ha convertit en una crossa gairebé imprescindible de xerrades, presentacions i tota mena d'actes públics, fa perdre a l'any un munt de milions d'euros o de dòlars, precisament perquè manté la gent distreta en inacabables reunions que abans de l'invent eren més curtes i et deixaven més temps per treballar. Jo no sé si tenen raó o no, els anti-Power Point, a l'hora d'avaluar el cas des del punt de vista de les pèrdues en horari laboral. Però el fet és que, com a simple usuari, tal com es diu ara, o com a persona del públic, aquest artefacte em posa més aviat nerviós.

Perquè, vejam, a què treu cap que, mentre algú està parlant, hi hagi d'haver una pantalla al damunt del seu cap, o en un lateral, on van sortint diagrames, dibuixets, fletxetes i tota mena de galindaines que, o bé et distreuen del que està dient o bé et descobreixen sense pietat la conclusió a què l'orador intentava arribar, traient tota la gràcia a l'argumentació? El Power Point pressuposa que el públic és ximple, i per això li ofereix un esquema de coloraines que l'ajudi a seguir el monòleg. O bé parteix de la base que el ximple és l'orador, incapaç d'expressar-se sense un diagrama que simplifiqui al màxim allò que vol dir. En qualsevol dels casos, vet aquí una eina que aconsegueix una doble funció: abaixar el nivell intel·lectual de les conferències al mateix temps que n'ofèn els participants. I si, a sobre, serveix per llençar els diners, ara que van tan buscats, potser els suïssos han fet un autèntic descobriment en el camp de l'acció política postmoderna, comparable al paper de les xarxes socials en les darreres mobilitzacions populars arreu del món.

Qui segur que no necessita un power point, per expressar-se, és el govern de la Generalitat a l'hora de justificar la retallada de 2.000 milions d'euros per als pressupostos d'enguany. Què és el que diuen? Que no hi ha alternativa. Vet aquí una cosa clara i senzilla. Per fer-la entenedora no necessiten cap ordinador, cap projector ni cap pantalla. I com que, segons ells, no hi ha alternativa, tampoc no els cal esforçar-se gaire en el debat parlamentari. Si el Power Point substitueix un raonament complex per un esquema simple, el neoliberalisme et canvia el diàleg per un ultimàtum sense apel·lació. És la mateixa lliçó que, fa uns dies, ens va donar la Unió Europea amb l'afer del “rescat” de Grècia. Mentre que, en un ambient de gran dramatisme, el Parlament grec debatia les retallades i milers de persones es manifestaven pel centre d'Atenes, paralitzada per la vaga general, sortia per la tele un senyor repentinat, del qual deien que era el portaveu de la Comissió Europea, per anunciar, amb cara de pocs amics, que no hi havia “pla B” per als grecs en cas que la cambra no aprovés les restriccions. Si qualsevol funcionari de Brussel·les es pot permetre tractar d'aquesta manera un país sobirà, per quina raó caldria molestar-se, doncs, amb un debat parlamentari? I si el parlament decidís una cosa que no convé, què passaria?

Em temo que no ho sabrem mai, perquè al final una majoria dretana o dretanitzada de diputats grecs va votar allò que volia el repentinat, com segurament passarà aquí amb una altra majoria de característiques similars. Davant les imposicions i les exigències, veiem com els procediments parlamentaris estan en hores baixes, tan baixes com les que pateix la bellesa del pensament especulatiu a mans del Power Point.