Volem ser nacionalistes? (I)
A la cobertura que s'ha fet des de diferents mitjans de l'atac d'elements d'ultradreta valenciana a la presentació del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya hi hem trobat una presència clara o implícita del terme nacionalista. Els uns eren ultradretans –ben coneguts, per cert, de tothom, incloent-hi la policia– però enlloc se'ls titllava de “valencianistes” tot i que van irrompre en la sala al crit curiós i obvi de “Som valencians, mai catalans”. L'autor del llibre, l'agredit, per contra, era nacionalista.
És ben curiosa aquesta afició de penjar etiquetes. A força de penjar-te sempre la mateixa, per més que tu en reneguis, en un món com l'actual, simple i necessitat de referents fàcils i superficials, tu acabes sent la teva etiqueta. El nom fa la cosa, que diria el savi. No ho pots evitar. És nacionalista l'escriptor Vicent Flor per haver gosat fer un estudi sociològic sobre l'anticatalanisme al País Valencià? Si li ho preguntàvem, per a sorpresa de molts, potser ens diria que no, que ell renega del que significa i ha significat sempre aquesta etiqueta. El nacionalisme, en estat pur, és una ideologia de masses, organitzada entorn d'una idea simple, que fomenta el gregarisme, els instints més primaris i l'aparició de líders messiànics. L'Alemanya nazi, l'Espanya franquista eren nacionalistes. El terme nacionalista es troba tan carregat de contingut horrible per a molts habitants d'Europa que, indirectament, quan senten que els catalans són nacionalistes, sense voler, ja adopten una actitud de prevenció sense que res ho justifiqui. I et diuen, però què voleu més? I quan respons que no vols ni més ni menys que el que ells posseeixen amb tota normalitat, et tenen per un cromanyó identitari en una era sense fronteres enmig d'un món global. I no s'adonen que, primer, nosaltres fa segles que estem acostumats a funcionar sense tenir-ne, de fronteres, i que, en segon lloc, entre altres raons, si la Unió Europea no triomfa és per la ceguesa i l'egoisme dels estats que la formen, que no acaben de superar el seu “nacionalisme” (ells en diuen “patriotisme”).
Per això, molts preferim ser titllats d'independentistes. O de sobiranistes. I posats a fer, ens conformaríem amb el fet de ser anomenats “igualitaristes catalans” o “justicialistes catalans”. Perquè en el fons, molta gent, respecte a la nostra cultura, no perseguim més que suprimir la desigualtat i promoure la justícia.
