Salva Kiir

Fla­mant pre­si­dent del Sudan del Sud, has pujat a l'estrada i has accep­tat estre­nar el càrrec. El teu jura­ment ha anat acom­pa­nyat de parau­les de concòrdia i recon­ci­li­ació. Tu que havies estat el cab­dill mili­tar, tu que havies fet la guerra durant trenta anys con­tra el govern cen­tral, tu que havies vist morir la teva gent a mans de l'ene­mic, tu ara has estès la mà al teu opo­nent del nord, Omar al-Bai­xir, que hi era pre­sent, i has dit que tre­ba­lla­reu ple­gats per la pau. La mul­ti­tud us ha aplau­dit tots dos, en un gest de gene­ro­si­tat que emo­ci­ona.

Amb el teu bar­ret d'ala ampla, com si hagues­sis sor­tit d'un wes­tern, t'has gua­nyat una sòlida repu­tació de dur. Els acti­vis­tes de la zona de Juba t'ado­ren, Salva Kiir, perquè no has cedit mai. Vas accep­tar l'auto­no­mia com a estació d'enllaç, però no pas com a des­ti­nació final; valia més ser un ciu­tadà en un país lliure que no pas un home de segona en una nació sot­mesa, vas dir. I quan et van pro­po­sar d'anar a les pre­si­den­ci­als de tot l'estat, t'hi vas negar en rodó. Sem­pre havies llui­tat per la lli­ber­tat dels teus, i no els pen­sa­ves aban­do­nar per un plat –o una cas­sola– de llen­ties.

Pot­ser per això et va votar el 93% dels teus com­pa­tri­o­tes. Pot­ser per això has acon­se­guit, fa un parell de dies, asso­lir la inde­pendència del teu país. Pot­ser per això ens pro­vo­ques tanta enveja als que som­niem en una nació lliure i lide­rada per valents. Pot­ser per això hem de mirar al Ter­cer Món; per veure com es poden tan­car les feri­des d'una forma digna i civi­lit­zada.