#passiópelpaís

Objecció fiscal, referèndum vinculant pel dret a decidir i independència cultural. Els tres eixos en què Òmnium Cultural hem volgut basar el discurs de la celebració dels 50 anys han estat a bastament explicats, analitzats, lloats i criticats aquests dies a la majoria de diaris en paper i digitals, ràdios i televisions.

Amb el benentès que són els eixos que vertebraran molta de la feina que ens tocarà fer a partir d'ara, jo volia proposar-vos avui part d'aquella lletra que, no pas petita però sí poc cridanera, apareixia també en el discurs formulat per Muriel Casals en aquell complet i emotiu acte de dilluns a l'Auditori de Barcelona. I que es diu discurs de cohesió social, de gestió de la diversitat, d'aquell àmbit que Òmnium està decidida a treballar de manera transversal, convençuts que la nació catalana no serà sense tota la seva gent; sense que l'àmbit públic sigui comú, i el privat, compartit tant com es vulgui. D'aquesta idea que no comparteix discursos de quotes per municipi, eufemismes per parlar de persones, i conceptes com integració o assimilació.

Òmnium malda per una Catalunya més lliure i més gran. Una nació que aconsegueixi que tots els seus ciutadans i ciutadanes, amb identitats i llengües diverses, assumeixin com a comuna la catalana, i el català, per construir, sentir-se'n part. Per això cal el reconeixement d'una ciutadania desacomplexada, civil i administrativa, que els faci sentir part del projecte comú, orgull de pertinença i compromís de construcció. Muriel Casal deia dilluns: “Volem formar part de la societat civil [...] que es compromet a fons en la construcció d'una identitat complexa però cohesionada. Hem de ser capaços de mantenir la síntesi del que és el país: divers, generós, plural, obert, acollidor. [...] La cultura […] és un bé públic en què la inversió té un retorn molt alt, […], però que sobretot és especialment important per a la cohesió social.

”Avui milers de persones vingudes d'arreu [...] han escollit aquest país com l'indret on materialitzar els seus somnis i els dels seus fills. I ara tenim l'oportunitat, la responsabilitat de construir plegats la Catalunya del segle XXI”. Les nacions grans les construeixen els homes i les dones que, amb l'origen que sigui, aconsegueixen sentir-se part d'un futur comú i pròsper. I en això estem.