Núñez

Que t'enviïn a la presó, per a la gent de la meva gene­ració, no és una notícia; és una sen­sació física. Els que et vam veure acce­dir a la cele­bri­tat a finals dels setanta tenim encara la teva pri­mera imatge, la de les tor­res moder­nis­tes que vola­ven i els carac­terístics blocs NN que ocu­pa­ven les can­to­na­des –una veri­ta­ble pro­clama d'estètica urbana, què dic una pro­clama, un mani­fest sen­cer–. Ales­ho­res Cata­lu­nya volia ser més que una regió; el Barça, més que un club, i tu, més que un cons­truc­tor.

A les elec­ci­ons del 1978 al club bar­ce­loní, molt poli­tit­za­des, eres l'home del capi­tal, de la dreta gens cata­la­nista, de l'espe­cu­lació urbana... i les vas gua­nyar per un marge molt estret. Allò fou un ter­ratrèmol. Després va venir el tri­omf espor­tiu, que va endol­cir la teva estampa; Mara­dona, el Dream Team de Cruyff, els títols, i sobre­tot l'expe­ri­ment de la Masia, del qual encara se'n bene­fi­cia el Barça. Però molts no van aca­bar de pair mai allò del 1978, que sem­blava allu­nyar l'uni­vers blau­grana de la rei­vin­di­cació i el sim­bo­lisme naci­o­nal.

El temps ho ha reor­de­nat tot. Tu, Josep Lluís Núñez, també has ocu­pat una posició més a to amb les teves obses­si­ons finan­ce­res. Pri­mer la cari­ca­tura del pro­grama Polònia, i ara aquesta sentència, que et con­demna a tu i al teu fill a sis anys entre bar­rots. I que ens fa tor­nar tres dècades enrere i pen­sar que, per molt que es blan­que­gin les coses, els anys no solen per­do­nar. Qui creu que els diners ho poden tot, acaba des­co­brint que els diners el domi­nen.