La cara del negre famèlic

Ha tornat la cara del nen negre famèlic. Torna, segur, perquè no se n'ha anat mai. És la mateixa dels anys noranta, vuitanta, setanta... Les imatges i les notícies dels somalis desplaçats per la sequera i la fam en un país sense govern són d'una virulència esfereïdora. El problema és colossal. L'ajuda humanitària costa que arribi als refugiats, que multipliquen per nou o per deu la capacitat dels camps de refugiats a Kenya i Etiòpia. Les guerrilles, el preu dels cereals, el descontrol dels ports i els aeroports, el caos provocat per les masses en el repartiment de l'ajuda... El problema de la Banya d'Àfrica, però, és també un símptoma de la mateixa magnitud. Als que som a la part privilegiada del món globalitzat l'actualitat ens implica cada dia amb una novetat. Ara és Noruega i la ideologia contra el foraster portada al límit. També és Somàlia, la Banya d'Àfrica. No els passava, com a mi, que quan érem nens i donàvem unes monedes al Dòmund ens imaginàvem que aquells nens africans que passaven gana serien els últims, ja que el món avançava tant que la solució a la fam seria el primer que es trobaria, perquè ja llavors començàvem a tenir de tot. Tots els avenços, en salut, en tecnologia, en coneixement, en riquesa..., servirien per dur el benestar a tot el món, fins a l'últim racó de misèria que hi hagués. No. Això era una vana il·lusió infantil sobre el món. Som allà on érem. O pitjor. Perquè ha passat el temps. Quan deia que la globalització ens implica cada dia amb una novetat, la principal que tenim ara és això que anomenen la crisi del deute, que no és res més que la segona part de la crisi econòmica: els estats paguen (miren com poder fer-ho) ara el que han hagut de pagar abans als causants de la crisi perquè no s'enfonsessin. I ara els que s'enfonsen són els estats. Em reconforta que, tot i que ja tenen prou problemes a casa, els països occidentals puguin destinar diners encara a ajudar Somàlia, com van fer amb Haití no fa tant. Qui no es conforma és perquè no vol. Però els ben asseguro que tan sols si la meitat dels esforços mentals que els causants de la crisi global van dedicar a especular i enriquir-se indecentment s'haguessin dedicat a estendre la justícia social i el benestar a tot el món, no hi hauria la imatge del negre famèlic ni tampoc no hauríem tingut crisi econòmica. Però això, més que vana il·lusió infantil, és innocència d'adult.