Assassins que filosofen
El furor assassí es nodreix d'idees, i per això mateix hauríem de contribuir tots a difondre posicions moderades, tolerants, democràtiques i pluralistes
Arran dels atemptats noruecs –un episodi infame, que ha costat la vida a desenes de persones a mans d'un sol home– s'ha posat en primer pla una qüestió fonamental, emparentada amb la llibertat d'expressió i els seus límits. El debat no és nou, sens dubte, però fins a quin punt tenen la culpa d'aquestes accions un plegat d'idees difoses impunement per alguns mitjans de comunicació, per alguns personatges sinistres, fins i tot amb representació parlamentària arreu d'Europa? Hi ha idees criminals, idees la simple divulgació de les quals ja suposa un impuls que pot portar a actuacions miserables? Alguns ideòlegs, polítics, simpatitzants d'algunes posicions que poden caure sota el domini de l'assassí noruec volen fer-nos creure que Anders Behring Breivik és simplement un boig, un alienat, un guillat inestable que ha perpetrat aquella carnisseria mogut per la insània i no per cap mena d'idea tempestuosa. Aquesta és la versió del seu advocat, que sens dubte s'ha d'encarregar de lluitar per la seva innocència, o almenys per intentar deslliurar-lo de les penes més feixugues.
Tanmateix, nosaltres estem obligats a ser més imparcials. Es tractaria simplement d'un boig o d'un home normal, mogut per unes idees perilloses? M'inclino per aquesta segona opció, i opino que és així per diversos motius: Breivik comparteix molts trets propis de la
racionalitat radical –i així la trobem
encara arreu, i històricament en els més conspicus líders totalitaris, de dretes i d'esquerres–: la mentalitat apocalíptica, que li fa veure que estem en guerra i que ens dirigim, si no hi posem remei, cap a la fi del món; la divisió absoluta entre un nosaltres –els bons europeus, en aquest cas– i els altres –els
musulmans, els bàrbars–, és a dir, un maniqueisme enrabiat; la visió conspirativa de la realitat sociopolítica; la propensió a la lluita per mirar d'arribar
a engendrar un món pur i sense confrontacions; la demanda de nous vincles, però no de llibertat, etc.
Alguns s'han afanyat a dir que les idees d'extrema dreta del terrorista Breivik no han de ser criminalitzades, ja que poden ser defensades des de
la no-violència i des del parlamentarisme. I això és cert, però només parcialment. Moltes de les idees de Breivik
són directament violentes, summament radicals, i només poden derivar cap a la realitat amb l'ús de la força contra els drets humans fonamentals. Quan es van perpetrar els atemptats jihadistes de l'11-S a Nova York, i després els de l'11-M de Madrid, van ser molts els que es van afanyar a destacar que l'arrel del mal ja era en els textos sagrats islàmics, en l'Alcorà, i que per això qualsevol musulmà devot era un terrorista en potència. Però és legítima aquesta assimilació? Hi ha religions assassines, i ideologies assassines?
Respondre afirmativament –sense matisos– a aquestes qüestions ens
portaria a un excés molt semblant al
del mateix assassí d'Oslo, que està
convençut que l'islam comporta inevitablement la voluntat d'extermini dels infidels europeus, o que la socialdemocràcia –que en la mentalitat de Breivik no és sinó marxisme absolut– no és
sinó la màscara dels companys de viatge dels islamistes, tot perquè preconitzen la multiculturalitat i soscaven la idea d'una Europa pura i cristiana. El debat sobre si unes idees o creences poden abocar a la violència pot no tenir final. Històricament s'han comès assassinats en nom de Déu, de qualsevol déu, però també de l'ateisme; en nom dels pobres desposseïts –el proletariat, el poble– però també en nom dels reis decapitats; en nom de la supremacia d'una raça però també en nom de la igualtat de tots els homes; en nom de l'amor –la inquisició– i de l'odi; en nom d'una humanitat no alienada per les màquines –els luddites– o en nom del progrés industrial; en nom de la dictadura roja o negra i també –ai– en nom de la democràcia. S'ha assassinat gent en nom d'una pàtria que s'havia d'alliberar d'un domini imperial, però també en nom d'un imperi que s'havia d'eixamplar per portar els beneficis de la Il·lustració arreu del planeta…
Pràcticament no hi ha cap idea política que puguem imaginar-nos que no hagi fet vessar sang en alguna mesura. Què significa tot això? Potser el problema no són aquestes o aquelles idees, doncs, tot i que algunes ja estan carregades de males tendències, sinó el radicalisme, allò que s'està disposat a fer per defensar-les, o si s'està prou obert de ment per bescanviar-les a la llum d'un argument superior. Crec que es pot ser crític amb l'islam (o amb qualsevol religió), i crític amb el marxisme, fins i tot crític amb la socialdemocràcia sense agafar el fusell i buscar d'eliminar els que no pensin com nosaltres. Així, també es pot ser crític amb la democràcia parlamentària, amb el capitalisme global, o amb l'estil de vida occidental –individualista, consumista, etc.– sense caure en l'extrem d'armar-se com ho feren Andreas Baader o Carlos El Chacal, o promovent alguna mena de setge parlamentari totalment
indigne. Podem esperar, en els pròxims anys, un creixement temerari del radicalisme polític, d'un signe o d'un altre. El furor assassí es nodreix d'idees, i per això mateix hauríem de contribuir tots a difondre posicions moderades, tolerants, democràtiques i pluralistes. És cert que també en nom de la tolerància n'hi haurà que sentiran temptacions de cometre accions abominables, però també hauríem de distingir i divulgar que no s'ha de matar ningú per aquestes posicions, però sí que haurem d'estar disposats a arriscar la vida per defensar-les.
