L'ètica laboral catalana

Professionalment he pogut observar una situació que no puc, òbviament, extrapolar a la categoria de llei, però que és prou consistent i significativa perquè, crec jo, valgui la pena compartir-la. La meva vida laboral s'ha desenvolupat majoritàriament a multinacionals, i això m'ha portat a entrar en contacte amb gent de molts altres països, amb una exposició suficientment prolongada per poder formular judicis sobre les seves actituds respecte del treball. Així, he vist com treballaven anglesos, francesos, alemanys, estatunidencs, canadencs, noruecs, nord-africans, àrabs i un llarg etcètera. I he de dir que en cap d'aquests llocs no he vist una actitud tan positiva, de tanta dedicació i amb tanta energia vers la feina com la que he vist a Catalunya. Als països de la llista de dalt, l'actitud majoritària és la de prendre's la feina com de nou a cinc i de deixar caure inapel·lablement el llapis quan toquen les cinc. En les interaccions amb aquests països, la perspectiva d'intentar trobar algú més tard de les cinc era comparable a la de pensar a trucar a algú a una ciutat sobre la qual acabés de caure una bomba de neutrons: inimaginable.

Per contra, l'actitud generalitzada entre els meus companys de feina d'aquí era la de prendre responsabilitat sobre la seva feina, d'assumir-la com a pròpia, de fer el que calgués per fer-la a temps i ben feta, i de fer-ho tothora amb una actitud positiva i engrescada respecte de la tasca comuna d'assolir els objectius fixats. I molts cops, i per a molts d'ells, això portava a jornades laborals llargues i, en qualsevol cas, sempre molt intenses. Per contrast, això generava una diferència de percepció entre l'oficina de Barcelona i les de la resta del món tal que els directius de l'empresa fins i tot parlaven entre ells, amb admiració barrejada amb respecte, del Barcelona buzz (la vibració de Barcelona) per indicar aquest ambient de treball intens però combinat amb energia positiva.

És cert que una part significativa del personal eren professionals molt qualificats de l'Estat espanyol i de la resta del món que hi feien una contribució molt important. Però la matriu a dins de la qual podien desenvolupar la seva feina i trobar un encaix favorable a on poder nodrir i desplegar aquesta actitud que ells també tenien, era constituïda per totes les catalanes i catalans que hi treballaven. Però és que aquesta actitud, encara avui, jo la trobo arreu de la majoria del nostre teixit productiu, des del botiguer que obre més hores o s'espera amatent pels clients que han arribat a última hora, fins als petits industrials que es prenen com a sagrada la qualitat i fiabilitat de la feina que s'han compromès a fer. Per a mi, sense cap mena de dubte, és l'ètica majoritària. I com que ho veiem cada dia, ens ho prenem com una cosa normal quan, en realitat, és una excepció.

Durant molt de temps això em va portar a una aparent contradicció que em deixava perplex: com era possible que amb tant d'esforç no milloréssim la nostra situació en el concert de les nacions? La resposta, com vaig descobrir més tard, és l'espoli fiscal al qual estem sotmesos, que ens arrabassa el fruit del nostre treball en comptes de poder utilitzar-lo per poder progressar, i que, com burros lligats a una sínia, ens obliga a tornar a començar des de zero any rere any. Però aquest no és el tema d'aquest article. Sé que molts consideraran que una tal actitud i dedicació al treball és més criticable que no lloable. Jo no ho comparteixo. L'esforç i el treball són de les poquíssimes eines que un poble pot atorgar-se a si mateix per canviar el seu fat, en tot allò que no hagi sigut disposat per la rifa còsmica dels recursos naturals o la situació geogràfica, i m'enorgulleix i m'honora profundament de pertànyer a un poble que no es resigna a la seva situació, i intenta constantment millorar el seu destí i el benestar de les seves generacions futures.