L'oracle Rosa Sensat
són els valors que l'ensenyament laic practica. Ni més ni menys”
Difícilment trobaríem un nom més escaient per conjurar el fracàs escolar que Rosa Sensat, el nom de la mestra que més i millor va contribuir a renovar i millorar l'ensenyament primari a Catalunya. Tant per la tasca de divulgació dels nous corrents que va dur a terme, com, i molt especialment, per la seva capacitat d'organització dels centres escolars. Això ja diu, d'entrada, que la renovació escolar té més a veure amb la manera d'ensenyar, que no amb el pla d'estudis. El pla d'estudis no sol ser el problema en el fracàs escolar, sinó el reciclatge dels mestres, que és el punt on caldria posar la màxima atenció.
Que el fet d'ensenyar no impliqui al mateix temps la necessitat d'aprendre a ensenyar, és el pitjor que pot passar en una escola. Per sort, no és aquest el mal més freqüent en l'ensenyament primari. Però sí en l'ensenyament mitjà, el feu dels professors amb titulació acadèmica, i el regne de la dicotomia, segons la qual la feina del professor és ensenyar i l'obligació de l'alumne, aprendre. De tal manera que la capacitat del professor mai no es qüestiona. La de l'alumne, en canvi, sempre. El professor, en tant que funcionari, podria ser expedientat per un incompliment de les seves hores lectives, o per faltes reiterades de puntualitat, però mai, que jo sàpiga, pels mals resultats obtinguts. Que el 50 per cent dels alumnes d'una classe suspengui una assignatura, diu molt poc en favor dels alumnes, però no és motiu per dubtar de l'eficiència del professor. Parlo d'uns quants anys enrere.
L'any 1965, hom donà a l'Escola de Mestres el nom de Rosa Sensat. La decisió no podia ser més encertada ni més oportuna. Nascuda al Masnou el 1873, Rosa Sensat morí a Barcelona el 1961. Tan sols havien transcorregut quatre anys d'ençà de la seva mort. El record dels seus mèrits es mantenia viu. I d'aleshores ençà, el nom genèric i el propi han anat sempre junts. Formen un tot. Rosa Sensat és a l'Escola de Mestres el mateix que l'oracle de Delfos a la ciutat homònima, indestriables un de l'altra. L'Escola de Mestres és, en realitat, un escola d'alumnes que es preparen per ser mestres. Això suposa un doble aprenentatge: aprendre els continguts que cal ensenyar i aprendre a ensenyar-los. Els estudis de magisteri inclouen els coneixements bàsics del que entenem per pedagogia: l'art d'ensenyar i educar els alumnes. Com qualsevol altre art, la pedagogia té uns principis i unes regles que cal conèixer bé per tal de saber-los aplicar. Això últim, tanmateix, s'aprèn ensenyant, és a dir: sobre la marxa. I no hi ha altra manera de saber si el mestre sap ensenyar, que no sigui la constatació que l'alumne aprèn.
Això que sembla tan senzill és el que es troba més a faltar en l'àmbit de l'ensenyament. A aquestes alçades ja ni s'escau parlar d'ensenyament públic i ensenyament privat. I encara menys religiós o laic. L'ensenyament és, per definició, laic. Que sigui impartit per religiosos o per clergues no fa que l'ensenyament en si sigui religiós. El deure d'assolir el fi és el mateix en cada cas. I l'esforç que això demana, també. Durant els anys que vaig ser director del col·legi del Collell, el fet que fos diocesà i que una part important del professorat pertanyés al clericat, no va significar cap avantatge a l'hora d'aplicar la renovació que el bisbe Jubany volia que es dugués a terme. Més aviat va ser un handicap. Aleshores vaig descobrir l'oracle de l'Escola de Mestres. Abans, ni sabia que existís per culpa d'un sectarisme ridícul, que no té raó de ser. Les virtuts que l'ensenyament religiós predica són els valors que l'ensenyament laic practica. Ni més ni menys. Com bé deia un mestre molt experimentat: “Què seria de la ciència, si s'acabés la paciència”. I la paciència no és privativa del clergue ni del laic; és de qui sap ser pacient.
