Alguns hi han fet l'agost
Ens ha tocat viure amb l'ai al cor un període de trasbals i d'aquí caic i allà m'aixeco. Cada dia estem pendents del rescat d'un país perifèric per part de l'eurozona, de l'FMI, dels parlamentaris nord-americans, del Banc Central Europeu o de si la Xina o algun emirat ens compraran deute públic. Tothom juga a la ruleta russa de guanyar temps partint de la base que a l'agost no passa mai res excepte que els particulars prenen decisions individuals d'un volum conjunt més petit, però suficient per introduir volatilitat en els mercats. I els líders polítics, mentrestant, fan l'estàtua d'una manera patètica.
La ministra Salgado, per exemple, atesa la gravetat de la situació, ha tingut la gentilesa de tornar de les Dolomites durant unes hores i de fer-nos saber que té confiança que els problemes es resoldran per si sols. I s'ha tornat tan tranquil·la a les muntanyes en una clara demostració que, veient la seva passivitat, podem viure perfectament sense ministra del ram. Per la seva part, el president del govern també ha fet un gest inoportú de retardar unes hores la seva sortida cap a Doñana, cosa innecessària que ha causat més alarma que no pas ha inspirat confiança. El rei, per la seva part, s'ha limitat a predicar que tots plegats hem de fer pinya i tot seguit s'ha dedicat a les regates i a fer una desfilada de la família que, enguany, ateses les circumstàncies, potser s'hauria pogut fer sense fotògrafs ni televisions.
El que sembla evident és que tots els dirigents polítics no gosen adoptar mesures susceptibles de tenir un cost electoral i, per tant, s'obliden que l'única sortida de la crisi és un augment de la demanda global que faci possible la recuperació del creixement, la competitivitat, l'exportació i, en el nostre cas, també el turisme. En l'últim debat dels EUA sobre les alternatives possibles, només s'ha parlat de l'augment d'impostos o de la retallada dels serveis socials. Sembla que no recordin que Lincoln va impulsar els ferrocarrils intercontinentals, que Roosevelt va fer les obres públiques del New Deal i que Eisenhower va fer les autovies interestatals. Obama, en canvi, ha oblidat que el transport per carretera és vuit vegades més eficient que l'aeri i que el ferroviari ho és quatre vegades més que el camionatge, encara que quedi molt per sota del transport marítim. És, doncs, per la via d'inversions en infraestructures on hi ha oportunitat de contribuir al creixement. Els projectes d'infraestructures en règim de concessió pública a empreses privades susciten una forta oposició de l'opinió pública que és conscient que la gestió orientada a l'increment dels beneficis ha de conduir indefectiblement a uns costos creixents per als usuaris.
altres coses que s'han sentit aquests dies són també força reveladores. Per exemple, que l'evitació de la suspensió de pagaments no pot ser una escenificació dramàtica cada vegada que no surtin els comptes i que ja n'hi ha prou d'aprovar cada any els pressupostos generals. O bé que, com diuen els Reinhart, les nacions no fan suspensions de pagaments sense motiu, sinó que encara no s'ha superat la bombolla immobiliària i hipotecària del 2007-2009 i queda com una feina inacabada. Per tant, segurament no convé pensar que els grans problemes i les revolucions són més propis dels mesos de juliol, encara que sigui una cosa més o menys certa. De fet, els tancs nazis el 1939, els soviètics el 1968, els iraquians el 1991 i els russos el 2008 van triar el mes d'agost per posar-se en marxa.
Els nord-americans, en aquesta ocasió, no estan ajudant gaire. Ningú no es creu que l'austeritat ens pugui portar al camí de la recuperació en lloc d'una recessió reincident. Al capdavall, el pacte parlamentari dels Estats Units només obre la porta al cinisme posterior. Perquè és molt més important l'atur que no pas el dèficit. En el fons, segueix vigent la frase de Churchill que va dir allò tan gràfic que els nord-americans sempre acaben prenent la decisió encertada, però, això sí, després d'haver esgotat els intents d'aplicar totes les alternatives possibles.
Pel que fa a Espanya, el deute públic és inferior a la mitjana dels països de la zona euro (el 67% del PIB comparats al 80% de França i Alemanya o el 120% d'Itàlia). Tanmateix la seva vulnerabilitat radica en l'endeutament colossal dels bancs i de les caixes. I això és el que ens porta pel camí de l'amargura per culpa d'uns financers que fan d'acròbates amb la xarxa protectora dels contribuents. Confiem, doncs, que aquest mes d'agost no sigui, en el terreny monetari i financer, tan calent com un ferragosto italià.
