L'abisme i els suïcides

La distància que hi ha entre el pres­tigi i la popu­la­ri­tat o entre la crítica i el públic sovint té un nom evi­dent: se'n diu abisme, i s'hi estim­ben mol­tes ini­ci­a­ti­ves que nei­xen entre aplau­di­ments de l'elit cul­tu­ral, però que ago­nit­zen i moren enmig de la indi­ferència de la majo­ria dels mor­tals. L'èxit de crítica i el favor del públic (públic mas­siu, s'entén) no acos­tu­men a anar ple­gats. Aquesta evidència pot­ser encara és més palmària en el món edi­to­rial, on les ven­des comp­ta­des per milers (sem­pre molt pocs, en llen­gua cata­lana) es donen exclu­si­va­ment en la lite­ra­tura de con­sum men­tre molts títols de gruix, a vega­des amb una excep­ci­o­nal recepció crítica i amb pre­mis de pres­tigi, es venen d'un en un. No és cap lament, ni cap retret estètic: és una des­cripció. El públic té dret a esco­llir quina pel·lícula vol veure i quin lli­bre vol lle­gir. Fins i tot té dret a no exer­cir de públic, i no hi ha res a dir. Es tracta de cons­ta­tar fets, i els fets són que els petits edi­tors comen­cen a sal­tar amb els pri­mers cen­te­nars de lli­bres venuts i, si es dóna el pro­digi d'arri­bar al miler, deli­ren de feli­ci­tat. Els fets són que, per ven­dre uns dub­to­sos cen­te­nars de lli­bres, els petits edi­tors han de tenir presència als prin­ci­pals punts de venda del país amb el cost que això sig­ni­fica en nom­bre d'exem­plars impre­sos i en dis­tri­bució (que s'endú la mei­tat del preu del lli­bre). I els fets són que, mal­grat tot, encara hi ha una dot­zena d'aquests petits edi­tors que s'escar­ras­sen i arris­quen diners per difon­dre els tex­tos en què cre­uen, i que les grans edi­to­ri­als no poden o no volen publi­car. Sovint són pro­jec­tes per­so­nals, mera tos­su­de­ria i militància, i sovint sor­gei­xen en allò que hem con­vin­gut a ano­me­nar “perifèria”. Sovint reben elo­gis i crítiques excel·lents, però han de fer mans i mànigues per tirar enda­vant. Alguns ja pre­ve­uen reduir el ritme d'edició per man­te­nir-se. El lec­tor és lliure de fer el que vul­gui, ja està dit, però no les ins­ti­tu­ci­ons. Ara, no dema­nin quants exem­plars han venut a les bibli­o­te­ques públi­ques cata­la­nes que segu­ra­ment tenen el dar­rer best-seller anglo­saxó. No vul­guin saber quin és el nivell d'ajuts que reben de l'Admi­nis­tració. Només els diré que el bloc d'una de les edi­to­ri­als de què par­lem té un subtítol ben explícit: “Agenda, crítiques, opi­ni­ons, nove­tats, pro­jec­tes i suïcidis”. Més que una des­cripció de con­tin­guts del bloc és un diagnòstic.