Tragèdia o comèdia?
Enceto aquesta constructiva llauna, tot entenent Catalunya com a concepte de relativa plasticitat. Si bé no esmentaré l'espectacle d'ERC en el seu afany cabalístic i designacions digitals (a dit) per representar-nos a l'altiplà, sap greu que a Joan Ridao no se'l tingui en la deguda consideració. Aleshores, miraré de reviscolar l'argument, si l'actual Catalunya és una tragèdia o una comèdia. Dic l'actual, perquè una meditació històrica ens pressuposaria un pes de paper de què no disposem, per sentit comú. Apunto que ens cal seny per fer front a la tragèdia? O és la rauxa que ens empenya a donar suport a la comèdia? Fem una visió d'ambdós generes, sense cap garantia per resposta.
La tragèdia inventada pel grecs o tragodia, en vernacular, té a veure amb el so tremolós que feia la cabra abans del sacrifici; o sigui que és art basat en el sofriment dels humans, per oferir plaer als espectadors, o als déus que manegen els fills del destí. La tragèdia és la disciplina que ha donat importància secular al drama, com a forma didàctica d'ensenyar què volen les divinitats, els senyors feudals, els amos o els mercats, i, a la vegada, ha servit per definir una cultura.
Diuen els historiadors que tot començà fa 2.500 anys amb Èsquil i el drama Els set contra Tebes, que no s'ha de confondre amb Els set samurais de Kurosawa i menys amb Set anys al Tibet de Brad Pitt. Èsquil passà a la historia, no pas per dots dramàtiques, sinó per la contribució heroica en la batalla de Marató (no la de TV3). Des del regnat d'Elisabet I, amb la contribució de Shakespeare, la tragèdia adquirí format universal i continuà essent mitjà predilecte per parlar de valors i transcendència als alumnes de qualsevol curs de secundària. De fet la tragèdia és la forma més usada per adoctrinar. Rarament es dóna un Oscar a una comèdia. Tot i que l'anglosaxona cultura de l'imperi procura un equilibri entre la producció dramàtica i còmica. Resultant que la còmica –en ser més difícil–, amb poc talent invertit, s'estavella de manera continuada. Recordin la Jennifer Aniston, que apareix en totes les comèdies, per més malament que ho faci. Per què?
Aristòtil va escriure dos assaigs: un sobre la tragèdia i un sobre la comèdia. El de la tragèdia sobreviu i el de la comèdia s'ha perdut en la nit dels temps. Aristòtil va afegir un concepte: catarsi, o sigui l'efecte d'una bona tragèdia en les persones. George Steiner sumà un pensament que m'ha perseguit: un cop entesa la tragèdia de la Segona Guerra i la mort en aquella escala, on puc trobar la moralitat per continuar vivint? Els noruecs es fan la mateixa pregunta. Per què?
Catalunya ha viscut, fins al moll de l'os, una continuada tragèdia, de la qual no en parlem acuradament, per manca de moralitat, potser. Mirava de trobar una tragèdia catalana d'antologia i m'he fixat en Terra baixa de Guimerà, amb la sorpresa que aquest clàssic va ser estrenat, no pas en català, sinó en castellà, a Madrid, el 30 de novembre de1896 al Teatro Español per la companyia Guerrero-Mendoza i a partir de la traducció de José de Echegaray. Les reticències de la crítica madrilenya cap a l'obra foren les mateixes que jo tinc en documentar les preguntes: per què a Catalunya no hi ha una tradició còmica enaltida i com a vacuna contra la tragèdia de ser un poble espoliat pels quatre costats? Per què Joan Capri ha mort? Per què els trincos reben un boca a boca televisat? Per que en Bonafont, que acaba per clonar-se en Rigoberto, va canviar de canal, en castellà? Respostes, un altre dia d'estiu amb marinada.
