El capteniment d'Esquerra

És difícil ini­ciar un procés de recu­pe­ració política quan el con­sens només és una figura retòrica. Pocs i mala­vin­guts, pot pen­sar l'even­tual elec­tor, quan con­tem­pla l'espec­ta­cle d'Esquerra, des­col·locada davant una agenda que els agafa a con­tra­peu, sense direcció i amb un líder vir­tual que vol manar abans de rebre la tiara. A més, la cai­guda en picat des de les elec­ci­ons autonòmiques, con­fir­mada a les muni­ci­pals, no sem­bla haver tocat fons, i hi ha el sen­ti­ment que les futu­res elec­ci­ons gene­rals encara poden ser més dolo­ro­ses, quan el gua­risme de 0/1 dipu­tat forma part de les con­ver­ses més ínti­mes.

És lluny la tirada elec­to­ral de Carod-Rovira, un per­so­natge carismàtic que, mal­grat els múlti­ples errors, tingué l'encert d'inter­pre­tar el seny i la rauxa d'un per­cen­tatge impor­tant dels cata­lans, si bé conduí el par­tit a la con­tra­dicció de fer-hi viure en har­mo­nia la doble ànima inde­pen­den­tista i d'esquer­res. Puig­cercós i Ridao mata­ren el pare però no pogue­ren man­te­nir l'herència, quan el pro­jecte inde­pen­den­tista s'esmi­colà, víctima dels per­so­na­lis­mes incon­fes­sos i d'acti­tuds mal­des­tres. En el pen­dent, Oriol Jun­que­ras és l'ele­git per sal­var els mobles, quan els anti­qua­ris ja n'han fet saca i poca cosa en queda. En el penúltim acte, Joan Ridao i Oriol Jun­que­ras man­te­nen una pugna des­con­cer­tant, quan anar a repre­sen­tar Esquerra a Madrid pot evi­den­ciar encara més les ver­go­nyes d'un pro­jecte que fa aigües. Recu­pe­rar la trem­pera del par­tit repu­blicà és una empresa de titans i les llui­tes inter­nes –la sen­sació de llui­tes inter­nes– no aju­den gens a cohe­si­o­nar els mili­tants ni a donar con­fiança als votants.

L'orfan­dat del votant d'Esquerra és palesa, per­dut el refe­rent que la supor­tava. Sense con­fiar en els gru­pus­cles que, com a bolets, han sor­git al seu entorn, només pot veure el vigor con­ver­gent o la numan­tina resistència eco­so­ci­a­lista com a pos­si­bles direc­ci­ons del seu vot, quan uns i altres man­te­nen una certa sen­si­bi­li­tat inde­pen­den­tista. I, encara, es pot valo­rar l'alter­na­tiu plan­te­ja­ment de les CUP, pre­pa­ra­des per reco­llir les des­pu­lles del repu­bli­ca­nisme més d'esquer­res.

Davant Esquerra hi ha un futur amb massa inter­ro­gants i l'històric par­tit haurà de fer mans i mànigues per sor­tir del pou, un forat molt pro­fund que fa dub­tar si Oriol Jun­que­ras tindrà força i suports per impo­sar-se al repte.