Perdre el cap
Alguns amics meus prenen cocaïna habitualment. N'hi ha que en prenen més sovint i n'hi ha que ho fan de tant en tant, però ja fa anys que m'envolta gent que fan el ritual de xiuxiuejar, passar-se bossetes, desaparèixer de cop i anar al lavabo. A vegades els més descarats ho anuncien amb bromes i diuen: vaig a enguixar la paret o, en referència a aquella campanya de la Generalitat amb el cuc que entrava pel nas, diuen: vaig a matar el cuc.
Per què jo no ho faig, d'esnifar? Mai no he tingut cap sentit de la virtut i la meva relació amb la vida és amoral. No sabria pas dir per què és pitjor passar-te la vida drogant-te que estudiant enginyeria o conduint un autobús. I els que fan el cràpula sempre són els més divertits. Però quan era jovenet el meu tiet psiquiatre, que al cel sia, m'explicava els quadres clínics que veia en nois i noies de la meva edat per culpa de les drogues: sobretot depressions i atacs d'angoixa, però també esquizofrènies, brots psicòtics i paranoies.
Potser per això qualsevol canvi en la vida dels amics –un que deixa els estudis, un altre que es divorcia, un altre que ja no juga a futbol– l'he interpretat recelosament com un efecte diabòlic de la droga. Un cop li vaig dir a un amic que vigilés amb aquest tema, i em va dir tu què saps, tu preocupa't de les teves coses i li vaig dir tens tota la raó. I una vegada un altre em va dir si mai veus que em passo amb aquest tema, avisa'm, i jo li vaig dir doncs ja t'aviso ara, i ell em va dir t'equivoques, ho tinc controlat.
A partir dels anys vuitanta, la cocaïna ha estat la droga dels yuppies i les finances. Com el capital financer, és neta i invisible, aparentment no afecta el cos físic (el cos productiu) i és hiperactiva com els números dels mercats borsaris. En canvi, les drogues tranquil·litzants com la marihuana o l'heroïna, que ara diuen que torna en forma de crack, corresponen a l'altra punta de l'estructura capitalista: les fumen els joves que ni estudien ni treballen i que saben que les feines sempre seran precàries i que l'únic remei que els queda és mirar de calmar-se.
Esclar que passar per un procés de rehabilitació també és senyal de prestigi i solvència. Conec una noia que viu a Hollywood i que, mentre intenta en va de convertir-se en una estrella, s'ha cregut que tenia un problema d'addicció i va anar a una clínica. Allà es va fer amiga d'una actriu que havia sortit a Star Trek i ara, quan van a sopar, només beuen aigua i, abans de demanar carn o peix, li fan assegurar al cambrer que la salsa no porta ni una gota de vi.
Vaig a veure un parent que té Alzheimer i que ja ha perdut el cap. És a la tercera planta, on hi ha els pacients irrecuperables. Hi ha un home que diu que està molt cansat perquè ha hagut de conduir el camió tota la nit. I on el tens, el camió? El tinc a baix aparcat. A la televisió tenen posat Rac 105 i surt l'Amy Winehouse: “They tried to make me go to rehab, I said no, no, no”. Pobra noia, ja no es drogarà més. A la sala també hi ha un home polonès. Es veu que va venir a treballar de paleta durant una temporada i va patir un atac de cor. No es va morir, però li va deixar d'arribar oxigen al cervell durant uns instants i ara ha perdut el cap. I la família? Potser no tenen diners per traslladar-lo, ja que era ell qui els enviava el sou. O potser tampoc no el volen. Al capdavall, qui és que vol fer milers de quilòmetres per anar a buscar un cos sense cap, una desferra, les restes d'un naufragi, un llum fos, la vida nua, els cucs, la pols?