De què ens serveix la cultura?
Ens cal ara desenvolupar una cultura que tingui com a objectius la convivència, el coneixement mutu que és d'on neixen la tolerància, la justícia i el pacte
Un dels països més cultes d'Europa, el que va veure néixer i créixer Goethe, Freud, Beethoven i tants altres genis de la cultura i el pensament, va ser també el causant d'un tipus de sofriment humà que ha marcat tota la nostra història moderna i ha donat nom a crims esgarrifosos contra la humanitat, que avui porten el nom d'Holocaust. S'ha fet a miques, ha quedat en un no res una antiga creença: que la cultura és un poderós instrument per fer progressar la humanitat vers un tipus de vida cada cop més plena i lliure per a tothom. S'ha fet palès que la cultura, entesa d'una determinada forma, no té res a veure amb la voluntat de destrucció d'altres éssers humans, amb la violència sistemàtica i freda contra persones que, per una o altra raó, s'han convertit en la viva imatge de l'enemic, de l'Altre considerat el causant de tots els nostres mals.
No ens hem deslliurat, encara, ni de la creença ni del risc d'altres formes d'holocausts. Tenir cultura sol ser sinònim de posseir una colla de coneixements que, en teoria, ens han d'ajudar a comprendre millor el món en què vivim i els components de la nostra vida social i col·lectiva. Sovint també s'interpreta tenir cultura com la capacitat de gaudir de les obres que alguns éssers humans han pogut produir, obres que causen plaers estètics i intel·lectuals de gran força. Però ni els coneixements ni la capacitat de gaudi tenen cap relació (hi ha qui diu fins i tot que aquest gaudi individual pot resultar indirectament proporcional a la nostra capacitat d'empatia) amb allò que permet millorar les relacions entre les persones, amb la capacitat de simpatitzar amb el sofriment d'altri, amb l'acceptació de la comuna vulnerabilitat, de la nostra necessitat d'estima i acceptació. Fa molts anys Albert Camus escrivia discretament en un dels seus carnets: “Aquesta especial vanitat de l'home que vol creure i fa veure que aspira a la veritat quan, de fet, el que demana al món, és amor.”
Mirant la història passada
i alguns brots de feixisme actual veiem que és urgent repensar la creença, gairebé exclusiva en un tipus de cultura determinada. I reconsiderar qui és aquest ésser humà, alhora protagonista i destinatari d'aquesta. Perquè ara ens cal promoure, enfortir una cultura dirigida a civilitzar de manera que esdevingui un poderós instrument per a la convivència, bo i reconeixent que els éssers humans no som el que s'ha estat pregonant. Que oblidant una arrelada i perversa definició, no som llops per als altres sinó éssers aptes per desenvolupar actituds i activitats civilitzadores que, mes enllà que necessitem amor i companyia com ens diu l'escriptor francès, ens faciliten el reconeixement ple de l'altre, la seva particularitat i els seus drets fonamentals com a éssers humans. Que som homes i dones, en primer lloc, iguals en moltes coses i ben diferents en d'altres. Que procedim de països i cultures diverses i que aquesta no és solament una realitat imparable, sinó una font d'enriquiment individual i col·lectiu. Ens cal ara desenvolupar una cultura que tingui com a objectius la convivència, el coneixement mutu que és d'on neixen la tolerància, la justícia i el pacte: totes elles qualitats humanes, sovint presents en el món privat i invisibles en el món públic. Qualitats humanes que tanta falta fan en el món desdibuixat i conflictiu actual. De què ens serveix, si no, la cultura?
