Llistes

L'últim dia de vacances, just abans de tornar, vaig trobar la meva família una mica pansida, perquè s'ho havien passat molt bé i els sabia greu marxar. A mi sempre m'ha agradat més tornar que anar-me'n, sempre tinc una mica d'enyorament, però tenint en compte que durant aquells dies ens havíem banyat al riu –tallava la respiració!–, fet ràfting –els joves, és clar!–, vist cabirols i esparvers, havíem caminat, vist sortir el sol i admirat esglesioles romàniques, tot sense moure'ns del país, entenia molt bé que els fes ànsia de tornar a la rutina. Per fer-los passar l'emmurriament i perquè no els agafés la síndrome postvacacional, que diuen que no és cap broma, els vaig demanar que fessin una llista de les coses per què els semblava que valia la pena de tornar a casa, és a dir, la llista de tot allò que els feia il·lusió de retrobar. Els més joves de primer no trobaven res bo per escriure, al contrari, deien que tot el que els esperava era una llauna, però es van anar animant i finalment, sumant les llistes de tots, va resultar que sí que valia molt la pena de tornar. És un exercici que val la pena de fer. La nostra llista, més o menys, va ser aquesta: veure els gats; el cafè amb llet del dematí; les botigues del barri que de mica en mica van obrint; veure la X, que morena encara deu estar més maca; la truita de patates de la iaia, que és la millor del món; mirar a la tele les germanes McLeod; jugar amb els gats; obrir el correu; veure jugar en Cesc; anar a tallar els cabells; passar les fotos a l'ordinador i esborrar totes les que hem sortit fatal; jugar amb la Nintendo; el coixí i el matalàs del llit; anar a buscar els llibres per al nou curs i folrar-los; tenir els gats a la falda; tornar a fer –vull dir començar a fer!– una mica d'exercici; fer un curs més i ser dels grans de l'escola; convidar els amics a casa i explicar-nos com ens ha anat l'estiu... I al final de la llista hi vam escriure el resum tràgic dels nostres temps: tornar a la feina, que per sort encara en tenim.