‘Pepevergència'

Durant els dar­rers anys –ja en deu fer gai­rebé deu– hem sen­tit a par­lar de la soci­o­vergència com una pos­si­bi­li­tat de front comú català davant l'espa­nyo­lisme petri de Madrid. Si no ho recordo mala­ment, va ser Pas­qual Mara­gall el pri­mer que va fer esment d'aquesta pos­si­bi­li­tat en veure com ana­ven, en rea­li­tat, les coses de l'Esta­tut. La insi­nu­ació era una crida a la uni­tat, cons­ta­tada una vegada més la situ­ació d'inco­mu­ni­cació amb Espa­nya.

Del sug­ge­ri­ment mara­ga­lliÀ, se n'ha anat par­lant fins a temps molt recents, jo diria fins al moment en què la gran victòria de Con­vergència o, millor dit, la gran der­rota del PSC va des­pen­jar aquest dar­rer par­tit del seu lloc cen­tral en la política cata­lana. Con­vergència no aposta ara per la força de la uni­tat cata­lana sinó pel seu pes a Madrid. Con­fia que el seu par­tit, líder al país, acon­se­gueixi un tracte defi­ni­tiu amb el PP de cara a l'encaix Cata­lu­nya-Espa­nya. El supòsit d'una entesa amb el par­tit espa­nyol com­porta, a més, l'al·lici­ent que la gesta sigui obra del par­tit naci­o­na­lista català, que en el cas de l'Esta­tut no va tenir la ini­ci­a­tiva.

Evi­dent­ment, aquesta no és la clau que mou Con­vergència com a objec­tiu capi­tal, sinó la del fet mateix de la seva entesa amb Espa­nya, però sí que hi ha quel­com de cert en el que deia sobre el pro­ta­go­nisme. Com és el cas de quan un no pot obrir la porta i l'altre li diu “deixa-m'ho pro­var a mi”. Insis­teixo en aquest punt perquè els cata­lans sem­bla que haguem de pro­cla­mar un objec­tiu radi­cal, a corre-cuita, en lloc d'exer­cir una política amb més pos­si­bi­li­tats de no que­dar, com de cos­tum, amb el cul enlaire. Hi aca­bem de que­dar, lite­ral­ment, després de la pallissa de l'Esta­tut, i sem­bla que ens falti temps per tor­nar-hi.

Mas fa una pro­posta ben clara al PP en el sen­tit de cor­rer un tupido velo a la cara del notari i pro­me­tre, a par­tir d'ara, col·labo­ració i fide­li­tat durant tota la legis­la­tura si el PP l'ajuda a acon­se­guir el “pacte fis­cal” per a Cata­lu­nya. Però Mas diu més: “I si no fos així, ales­ho­res ja no ens que­da­ria cap altre camí que recórrer a l'inde­pen­den­tisme.” Aquest pla, d'entrada, ens asse­gura pas­sar qua­tre anys més de tensió en aquest país, cosa que vol dir menys pro­duc­ti­vi­tat i des­con­cen­tració davant els rep­tes econòmics i soci­als. I no en par­lem si es dóna el cas d'haver de com­plir la pro­mesa de l'inde­pen­den­tisme, atès que Con­vergència no té l'ànima inde­pen­dent, ni tam­poc el seu elec­to­rat. És a dir, que plan­teja una revenja que ni tan sols pot lide­rar.

Però, amb tot, el que m'esgar­rifa més del plan­te­ja­ment de Mas és el fet que obri la porta d'una manera imme­di­ata i inèdita al PP a Cata­lu­nya. La pepe­vergència com­porta un tracte per part del par­tit naci­o­na­lista molt menys bel·lige­rant con­tra els qui inten­ten eli­mi­nar Cata­lu­nya. Els que van reben­tar l'Esta­tut van ser ells, els que van reco­llir qua­tre mili­ons de sig­na­tu­res con­tra Cata­lu­nya també van ser ells... En l'actu­a­li­tat, el seu objec­tiu és apli­car-nos en la pro­xi­mi­tat un gota a gota diari que qüesti­oni els prin­ci­pis del cata­la­nisme agre­dint amb una bufe­tada sem­pre que puguin les nos­tres cre­en­ces, llen­gua i sen­ti­ments.

En aques­tes con­di­ci­ons, penso que no és encer­tat fer un pacte que d'una manera o d'una altra man­tin­gui hipo­te­cat el nos­tre prin­ci­pal par­tit naci­o­nal. Per creure en la bona volun­tat del PP, hau­rien de pagar per enda­vant pri­mer el “pacte fis­cal”, i després el de legis­la­tura. Per què aquesta mal­fiança?, per què els retrets? Sim­ple­ment perquè ja han començat. En aquest moment ja apli­quen el gota a gota. El gest de la senyora Sánchez-Camacho de matri­cu­lar el seu fill a l'escola en cas­tellà ja en forma part. No és ni tan sols una qüestió per­so­nal. Rajoy, en les dar­re­res elec­ci­ons, ho va expres­sar com a objec­tiu: “Que dejen a los padres esco­jer la len­gua que qui­e­ran para sus hijos, mi niña.” Dos dies després ja par­len de treure el “CAT” dels cot­xes. La pre­si­denta del Par­la­ment de Cata­lu­nya ja ha accep­tat la “norma”. A la d'Aragó, en el seu pri­mer dis­curs d'inves­ti­dura, li faltà temps per ficar-se amb el català de la Franja. A les Bale­ars coar­ten la lli­ber­tat de la llen­gua, com al País Valencià. Com s'ho farà, en Mas, per dir als seus socis que això, en aquest país, sig­ni­fica tren­car la con­vivència? Que ata­car la lli­ber­tat lingüística tan sols pel goig que l'altre no en gau­deixi és una mal­dat. És assas­si­nar per la gramàtica, com feien els fran­quis­tes. El PP té els matei­xos drets de par­lar i de defen­sar les seves cre­en­ces, com qual­se­vol altre. Aquí es tracta sim­ple­ment de no faci­li­tar amb el silenci o la dis­si­mu­lació del nos­tre pri­mer par­tit polític les seves per­ni­ci­o­ses sem­bres a canvi d'un pro­jecte incert.

Car­tera o ban­dera, aquesta és la qüestió. De moment, sabem que ens roben la car­tera per la ban­dera. És una opció lliu­rar-los la ban­dera? Estar atent a les opor­tu­ni­tats val més que els plan­te­ja­ments radi­cals. Hi ha coses amb les quals no es pot jugar, com ara amb les com­pa­nyies, que en aquest cas xoquen per les dues ban­des. A Obama li han permès ser pre­si­dent tot i ser negre, però no li per­me­ten que els rics hagin de pagar la crisi, que per això ja hi ha els pobres. A Obama li ha cos­tat haver de cedir molt més del que seria just a causa de la intran­sigència dels extre­mis­tes. Penso que CiU hau­ria de valo­rar amb qui se les juga. Aquest arti­cle a mi mateix em sem­bla­ria demagògic, però això no és cert, és pro­fun­da­ment sen­tit. Vaig viure la guerra i el fran­quisme, i la meva mal­fiança no té retorn.