‘Pepevergència'

Durant els darrers anys –ja en deu fer gairebé deu– hem sentit a parlar de la sociovergència com una possibilitat de front comú català davant l'espanyolisme petri de Madrid. Si no ho recordo malament, va ser Pasqual Maragall el primer que va fer esment d'aquesta possibilitat en veure com anaven, en realitat, les coses de l'Estatut. La insinuació era una crida a la unitat, constatada una vegada més la situació d'incomunicació amb Espanya.

Del suggeriment maragalliÀ, se n'ha anat parlant fins a temps molt recents, jo diria fins al moment en què la gran victòria de Convergència o, millor dit, la gran derrota del PSC va despenjar aquest darrer partit del seu lloc central en la política catalana. Convergència no aposta ara per la força de la unitat catalana sinó pel seu pes a Madrid. Confia que el seu partit, líder al país, aconsegueixi un tracte definitiu amb el PP de cara a l'encaix Catalunya-Espanya. El supòsit d'una entesa amb el partit espanyol comporta, a més, l'al·licient que la gesta sigui obra del partit nacionalista català, que en el cas de l'Estatut no va tenir la iniciativa.

Evidentment, aquesta no és la clau que mou Convergència com a objectiu capital, sinó la del fet mateix de la seva entesa amb Espanya, però sí que hi ha quelcom de cert en el que deia sobre el protagonisme. Com és el cas de quan un no pot obrir la porta i l'altre li diu “deixa-m'ho provar a mi”. Insisteixo en aquest punt perquè els catalans sembla que haguem de proclamar un objectiu radical, a corre-cuita, en lloc d'exercir una política amb més possibilitats de no quedar, com de costum, amb el cul enlaire. Hi acabem de quedar, literalment, després de la pallissa de l'Estatut, i sembla que ens falti temps per tornar-hi.

Mas fa una proposta ben clara al PP en el sentit de correr un tupido velo a la cara del notari i prometre, a partir d'ara, col·laboració i fidelitat durant tota la legislatura si el PP l'ajuda a aconseguir el “pacte fiscal” per a Catalunya. Però Mas diu més: “I si no fos així, aleshores ja no ens quedaria cap altre camí que recórrer a l'independentisme.” Aquest pla, d'entrada, ens assegura passar quatre anys més de tensió en aquest país, cosa que vol dir menys productivitat i desconcentració davant els reptes econòmics i socials. I no en parlem si es dóna el cas d'haver de complir la promesa de l'independentisme, atès que Convergència no té l'ànima independent, ni tampoc el seu electorat. És a dir, que planteja una revenja que ni tan sols pot liderar.

Però, amb tot, el que m'esgarrifa més del plantejament de Mas és el fet que obri la porta d'una manera immediata i inèdita al PP a Catalunya. La pepevergència comporta un tracte per part del partit nacionalista molt menys bel·ligerant contra els qui intenten eliminar Catalunya. Els que van rebentar l'Estatut van ser ells, els que van recollir quatre milions de signatures contra Catalunya també van ser ells... En l'actualitat, el seu objectiu és aplicar-nos en la proximitat un gota a gota diari que qüestioni els principis del catalanisme agredint amb una bufetada sempre que puguin les nostres creences, llengua i sentiments.

En aquestes condicions, penso que no és encertat fer un pacte que d'una manera o d'una altra mantingui hipotecat el nostre principal partit nacional. Per creure en la bona voluntat del PP, haurien de pagar per endavant primer el “pacte fiscal”, i després el de legislatura. Per què aquesta malfiança?, per què els retrets? Simplement perquè ja han començat. En aquest moment ja apliquen el gota a gota. El gest de la senyora Sánchez-Camacho de matricular el seu fill a l'escola en castellà ja en forma part. No és ni tan sols una qüestió personal. Rajoy, en les darreres eleccions, ho va expressar com a objectiu: “Que dejen a los padres escojer la lengua que quieran para sus hijos, mi niña.” Dos dies després ja parlen de treure el “CAT” dels cotxes. La presidenta del Parlament de Catalunya ja ha acceptat la “norma”. A la d'Aragó, en el seu primer discurs d'investidura, li faltà temps per ficar-se amb el català de la Franja. A les Balears coarten la llibertat de la llengua, com al País Valencià. Com s'ho farà, en Mas, per dir als seus socis que això, en aquest país, significa trencar la convivència? Que atacar la llibertat lingüística tan sols pel goig que l'altre no en gaudeixi és una maldat. És assassinar per la gramàtica, com feien els franquistes. El PP té els mateixos drets de parlar i de defensar les seves creences, com qualsevol altre. Aquí es tracta simplement de no facilitar amb el silenci o la dissimulació del nostre primer partit polític les seves pernicioses sembres a canvi d'un projecte incert.

Cartera o bandera, aquesta és la qüestió. De moment, sabem que ens roben la cartera per la bandera. És una opció lliurar-los la bandera? Estar atent a les oportunitats val més que els plantejaments radicals. Hi ha coses amb les quals no es pot jugar, com ara amb les companyies, que en aquest cas xoquen per les dues bandes. A Obama li han permès ser president tot i ser negre, però no li permeten que els rics hagin de pagar la crisi, que per això ja hi ha els pobres. A Obama li ha costat haver de cedir molt més del que seria just a causa de la intransigència dels extremistes. Penso que CiU hauria de valorar amb qui se les juga. Aquest article a mi mateix em semblaria demagògic, però això no és cert, és profundament sentit. Vaig viure la guerra i el franquisme, i la meva malfiança no té retorn.