Fabiola i Àngela

El braç de Fabiola em mira escapçat, tallat al biaix, des de la nevera, on el deso per no devorar-lo tot. És un d'aquells pastissos descastats, d'arrel popular, i que costa de trobar als receptaris. L'últim poble a recuperar la independència, ara que amb la crisi tot clama pels reagrupaments municipals, la Canonja, se n'atribueix la invenció. És clar que és una invenció de ràpida i extensa difusió. I senzilla i gustosa. Un tronc de galetes María Hojaldrada, ben sucades en llet, o en cafè –va a gustos–, i encavalcades en un tou de mantega, sucre, rovells d'ou i coco ratllat. El coco en aquest pastís és la palmera dels focs d'artifici, hi dóna l'explosió exòtica. I ens el trobem encara a la cobertura, amb les clares muntades al punt de neu que li fan de fràgil capa. I si pregunteu encara en trobareu variants, amb xocolata i presència de rom, o de moscatell en la galeta. El braç de Fabiola no necessita cap tipus de cocció, ni de forn, ni de foc. Treu profit de la feina prèvia de les galetes que li fan d'esquelet. És simple i s'ajusta també a les necessitats d'austeritat dels temps que corren. Corre en la memòria culinària d'àvies i mares, i hi ha qui el lliga als anys 60, a l'època en què Balduí de Bèlgica es va casar amb Fabiola de Mora y Aragón, i ocupaven les portades de les revistes del cor. Cada vegada que hi apareixia, jo em mirava bé les fotos, per veure si és que la dolça inspiració havia vingut del braç reial, o si la recepta era directament la del pastís de noces. Tampoc sé si ha fet fortuna a Bèlgica, on tenen un altre pastís: ahir mateix es van reprendre les converses del preacord de govern de vuit partits flamencs i valons. Si tot va bé tornaran a tenir govern després de 400 dies. Un rècord històric! I nosaltres? Se suposa que justament estem governats des de Brussel·les. I que Merkel i Sarkozy encara promouen un govern financer per a la zona euro. Ja veig que, en el futur, en lloc de Fabiola, haurem de preparar el braç d'Angela. Serà més consistent, i no tan llépol.