Turisme i credibilitat financera
Sovint es comenta que un dia que la boira espessa impedia les comunicacions a través del canal de la Mànega, The Times de Londres va sortir amb un titular que deia “The continent is isolated”. Avui, situat encara a Menorca i amb anunci de tramuntana, si fos britànic diria que la Península està aïllada pel que fa a mi i optaré per afusellar uns comentaris del bíblic setmanari The Economist sobre el turisme d'enguany. Abans de la temporada alta ja vaig publicar uns pronòstics al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol que grosso modo s'han vist confirmats a l'hora de preparar la rentrée. Deia bàsicament que seria un bon any turístic, però que no seria el manà providencial, la panacea universal, ni la quimera de l'or que alguns presentaven com un ferro roent d'única esperança o il·lusió possible en un país necessitat de bones notícies. El sector havia patit també les conseqüències de la recessió, de les cendres volcàniques d'Islàndia, del preu del combustible i del dòlar baix. Convenia, doncs, invertir la tendència i així ha sigut a casa nostra. Tanmateix, al conjunt d'Europa no sembla que les coses hagin anat prou bé.
Segons els analistes anglesos, que, per cert, afinen molt més que la secretària d'Estat de Turisme del govern espanyol, que en rigor ja hauria d'haver desaparegut a fi d'evitar duplicitats administratives, en la present campanya els que han sortit més malparats són els operadors turístics. En els darrers quatre anys, i a fi de sobreviure, ja havien fet fusions i reduccions de costos. El 2007 Thomas Cook ja va comprar My Travel. Tot seguit la TUI (la número 1) es va fusionar amb First Choice i va sortir a cotització a la Borsa de Londres. Nogensmenys, ara hem assistit a la fallida de Holidays 4, especialistes en Turquia, que va deixar més de 12.000 turistes penjats, a l'estil de l'expresident de la CEOE, Díaz Ferrán. La situació queda també reflectida en termes comptables per les pèrdues de Thomas Cook en els nou mesos anteriors al juliol, que van ascendir a 326 milions de dòlars. Tui Travel va reduir pèrdues, però tot i això van representar 355 milions de dòlars. El seu avantatge comparatiu és que no concentra el seu màrqueting en destinacions de preu rebentat per turisme de borratxera. En canvi, sí que l'afecta el preu del carburant, perquè és propietària de 143 avions. En resum, el model tradicional del negoci dels operadors turístics que va propiciar el turisme de masses està passat de moda. Tenen uns costos fixos força elevats i han de pagar les seves reserves encara que no puguin omplir-les per causa de força major, com per exemple catàstrofe natural o atac terrorista. S'esperen, per tant, més fusions i més orientació cap al negoci de paquets turístics de més qualitat i més lucratius o, com a alternativa, matrimonis amb aerolínies low cost per omplir els llits de preu més baix. D'altres, com per exemple Thomas Cook, es platejaran, segurament, la venda dels seus 7 hotels. Ha quedat, doncs, clar que les coses no tornaran a ser com eren i que per als operadors turístics aquest exercici haurà estat també un annus horribilis.
Des de l'aïllament baleàric, els demanaré llicència per vulnerar una altra regla d'or del columnista, que és la de limitar-se sempre a una sola idea per article. I saltaré a subratllar una informació que ha passat aquí, entre nosaltres, una mica amb sordina. Es tracta del fet que els organismes reguladors que havien d'evitar que es tornin a repetir els problemes de la crisi del 2008 sembla que, en alguns aspectes, es comencen a treure la son de les orelles i que es crearan oficines de Protecció del Consumidor de Productes Financers. D'entrada, es tractaria de prohibir totes les formulacions susceptibles d'ocultar el nivell de risc d'un dipòsit o una inversió i de desorientar el client que, en general, és poc sofisticat i es deixa enredar per un cap de sucursal de caixa o banc que li canta les presumptes excel·lències del producte sempre amb noms inintel·ligibles i expressions com garantia absoluta, prudència màxima, que després es tradueixen en primes úniques, cessions de crèdit, etc. Només cal recordar com el 2006 el Barclays Bank britànic va col·locar a milions de clients que s'acostaven a l'edat de jubilació uns productes “sense risc” en virtut dels quals, dos anys més tard, molts d'ells havien perdut el 40% del total. Ara el banc ha de pagar una multa de 12,7 milions de dòlars, però el mal irreparable a les víctimes modestes ja està fet. Ja fa molts anys que ens van ensenyar que, en matèria d'assegurances, abans de firmar, s'havia de llegir la lletra menuda, que era on les companyies amagaven les escapatòries possibles per esquivar el pagament de les indemnitzacions. Però això d'ara és encara pitjor. És publicitat enganyosa pura i dura en lletra grossa, publicitat, bombo i platerets. Benvinguda sigui la voluntat de crear autoritats de conducta financera com la que Hong Kong ja posa en marxa amb el nom de Comissió de Valors i Futurs. I confiem que a Espanya també s'adopti alguna mesura que ens estalviï d'haver d'anar a perdre als tribunals i que permeti de recuperar un mínim de confiança en unes entitats financeres que escandalosament l'han feta malbé.
