Heribert

No ho has pogut veure. Però t'hi vas poder acos­tar, ho vas olo­rar en un assaig gene­ral que, tot i ser poc, va ser molt. I jo vaig tenir l'honor de poder-t'hi acom­pa­nyar. Fou al referèndum sobre la inde­pendència del mes d'abril. Et vam con­vi­dar a votar a Nou Bar­ris, en com­pa­nyia de Joan Rigol, i els dos vau accep­tar amb tota solem­ni­tat. Tu ja esta­ves amb la salut com­pli­cada però no t'ho vas voler per­dre.

Tots havíem tin­gut diferències amb tu, Heri­bert Bar­rera; eres un home de caràcter fort i for­jat en una altra època. Però aquell dia, amb Bar­ce­lona Deci­deix, em va sem­blar que tocàvem el moll de l'os, el tocàvem junts i amb una gran com­pli­ci­tat. Men­tre espe­ra­ves torn, vas seure i vam anar par­lant. Vas dir que mai no hau­ries ima­gi­nat poder votar al car­rer, en pau i lli­ber­tat, per la inde­pendència de Cata­lu­nya. Tenies la mirada
per­duda dels que són a punt d'empren­dre un
llarg viatge.

Ens vas agrair a tots l'esforç que estàvem fent, i vas retreure a les ins­ti­tu­ci­ons i als par­tits que no fos­sin capaços de fer el mateix. Lla­vors et vas acos­tar a l'urna i vas votar amb les mans tre­mo­lo­ses. I vas dir “avui sé que és molt a prop el dia que sem­pre he espe­rat i que jo no veuré... però me'n vaig més tran­quil”. Per un moment va sem­blar que l'aire s'atu­rava, que el soroll emmu­dia, que la gent no res­pi­rava. Rega­lar-te aque­lla con­sulta havia tin­gut sen­tit, si tu podies mar­xar tran­quil. I ara que has mar­xat, el millor que et podem rega­lar és que siguis el dar­rer. El dar­rer dels patri­o­tes que no ho han pogut veure.